Vivint Xavier Serrano

De costat. De cara. Sempre pel marge. A la corda fluixa. A la muntanya més alta. A la vall més plana. Al piset més petit. Al poble més avorrit. A la ciutat més sorollosa. En una habitació d’una residència. Viure en algun lloc. Viure d’alguna manera. Anar vivint fins a l’últim dia. Evitar passar per aquí mig mort. Morir després d’haver viscut. Ser capaç de comptar els dies, no els que s’acumulen com si res, sinó els bons, els que gravem amb foc a la memòria, que és on recorrem sempre que hem de guarir-nos. Adonar-nos de la sort –encara que sigui minúscula– i de la desgràcia –que qualsevol nit pot engrandir-se perquè les dissorts arriben d’amagatotis, quan tot és fosc. Canviar l’any no és res, però de vegades –no sempre– provoca vertigen. Depèn del que no ha passat i que tant desitjàvem, i del que ha passat i que no volíem. És un precipici al teu davant: núvols atapeïts i enfadats, vent fred i roques enormes i quietes. Un nou tram del camí per recórrer. Com el tren de la bruixa de la fira: el tren entra al túnel, se senten xiscles i torna a sortir per l’altra banda. Algú roba l’escombra, algú guanya temps i repeteix viatge.

Compto les peces de la paret per concentrar-me. A l’església fa molt de fred i soc aquí per acompanyar algú que marxa. No està bé morir-se aquests dies. La mort pesa més quan arriba el Nadal, com si tots els difunts sortissin d’allà on són i tornessin alhora per buscar el seu lloc a la taula parada, per passejar-se pels carrers i ocupar de nou els espais que els pertanyien; la memòria familiar de tots nosaltres. Hi ha mercat de flors a fora i la plaça fa olor d’eucaliptus. Aquí dins no hi arriba. Els dos rams de roses no se’n van amb el fèretre que portaran a incinerar. Flors blanques i vermelles vigoroses que no deixen cap flaire. A les parades del mercat hi ha cua per comprar rams de vesc embolcallats amb cel·lofana, també amb motius vermells. Dues dones conversen. «He agafat el ramet que porta el tió de decoració, és més nostre que aquell del Pare Nadal», diu una d’elles. I l’altra li respon: «Jo he agafat això, és per a una senyora que està malalta que he d’anar a veure avui», i li ensenya una torreta petita com un vaset amb una branqueta de grèvol florit. Com diu el poeta Gonzalo Hermo, «El pas del temps em torna tou» (Autobiografia #2, del llibre La Vida salvatge), i quan estic tova veig grans les coses petites. M’enlluerna el sol quan giro cua i ensopego amb un banc de formigó i baixo del pensament a la part més física, al dolor i al granit. I continuo caminant, i continuo vivint entre els morts que són amb mi i amb qui els vulgui veure.