Planto cadires Xavier Serrano

He decidit que cada dia triaré el nombre de patiments que em veig amb cor de portar –i suportar– sense caure. Fa unes setmanes que practico aquesta tria conscient dels maldecaps que vull tenir i puc assegurar que el meu límit són tres. En puc entomar quatre i, fins i tot, cinc, però aleshores l’espai destinat a gaudir simplement del fet d’estar viu s’enxiqueix tant que perd sentit i tot se’n va en orris. Hi insisteixo, tres problemes màxim i, si pot ser, petits, que pugui resoldre fent una trucada a un servei tècnic o encetant una conversa ajornada massa temps per mandra o per algun motiu absurd. Ho ha dit el sociòleg Oriol Homs en les jornades interdisciplinàries sobre l’abordatge del suïcidi que s’han celebrat aquests dies a la Catalunya central: patim i estem malament perquè estem vius. I, és clar, si volem estar vius, i viure molts anys i viure’ls bé, hem d’aprendre a mantenir els neguits a ratlla, i que no es desbordin com la llet quan bull al pot i vessa i embruta els fogons. No sé què me’n diria la catalana Maria Branyas, que amb 116 anys és la persona més vella del planeta i de la qual estudien els gens per trobar el secret de la longevitat.

Les branques dels arbres del parc s’enlairen com extremitats nuoses de dits llargs i prims que clamen ajuda al cel, preguen que algú els abraci. Semblen humans. O els humans semblem vegetals necessitats d’afectes. Braços entercs despullats per la ventada, pluja de fulles que sorprenen en plena sequera. Una dona passa per sota l’arbre amb un caminador, les potes s’enfonsen lleugerament a la terra com si aspiressin a ser arrels, com si volguessin ajudar-la i evitar-li la caiguda. Jo el que vull saber és què pensa la Maria, com s’ho ha fet per esquivar els obstacles. Hi ha la lluna i el sol alhora, un núvol solitari en forma d’ou ferrat i un estol d’ocells. El fullam saluda la dona que camina mentre el vent fa bafada de troncs cremats. La tardor fa olor de llenya. Al camp de sota només queden les roderes d’un tractor que ho ha aplanat tot. No hi ha res, terra i línies corbes. Encara hi ha temps per imaginar qualsevol cosa, perquè arribi un nou instant que et sorprengui tant que et faci pensar que és impossible viure’n un altre de millor, i desmuntar aquest prejudici perquè, encara que més vella i més cansada, trobis un instant de llum que transformi el més fosc dels racons. I ara mateix plantaria una cadira al mig del paisatge i ompliria de mirades les hores buides de maldecaps. Perquè tot es transforma de pressa, encara que no ho sembli, perquè no es pot estimar el que no s’observa, perquè cal mirar el que més s’estima.