Els humans només necessitem cinc elements per sobreviure: aire, aigua, llum, descans i aliment. Podem qüestionar la qualitat de cadascun d’ells, però no podem negar, ara per ara, que ens en falti cap. Ara bé, n’hi ha algun que escasseja, però això no treu pas el son a gaire gent.

Recordo (i potser qui té el costum de llegir aquest espai diàriament també ho recordarà) que farà cosa de cinc mesos vaig revelar, amb cert inconformisme i indignació, que una de les coses que em feia perdre el son a les nits eren les dutxes dels veïns del meu bloc, que podien arribar a tenir l’aixeta oberta durant deu minuts. Aquest temps comportava una despesa d’aigua aproximada de 200 litres (segons dades de múltiples estudis consultats). Això em feia patir, perquè en aquell moment una vintena de municipis catalans havien entrat en fase d’emergència dins del Pla Especial de Sequera. També en aquell moment, malgrat criticar la forma que tenien els veïns del primer pis de malbaratar aigua, vaig treure ferro a l’assumpte dient que no calia preocupar-se, que Manresa era fora de perill.

Cinc mesos més tard, el sistema Ter-Llobregat (on s’inclou Manresa i 37 municipis més de la regió) ha entrat en fase d’emergència. I això implica, entre altres coses, la reducció fins a 200 litres de consum d’aigua per habitant i dia. Faré un petit espòiler que no crec que sorprengui ningú: els meus veïns, malgrat els recordatoris constants dels mitjans i del Govern de «treballar plegats» per solucionar «un problema de país», segueixen gaudint de dutxes de deu minuts de duració. I en certes ocasions, de fins a un quart d’hora.

M’imagino a Carlos Páez, supervivent de l’accident aeri als Andes de 1972, posant-se les mans al cap en conèixer aquesta xifra. El sinistre, que torna a estar en boca de tothom gràcies a «La sociedad de la nieve», va deixar els 16 joves rescatats pràcticament sense aigua ni aliment durant 72 dies. Un dels pitjors maldecaps dels supervivents va ser la set. Ho deia Páez al pòdcast del manresà Jordi Wild, on asseverava amb un got d’aigua a la mà que aquell objecte «era or». I amb raó, l’uruguaià es va passar més de dos mesos hidratant-se a base de gel.

En situacions extremes, tot s’hi val. Això em recorda el cas d’un atleta que es va perdre pel desert d’Algèria durant una marató el 1994 i va acabar bevent la seva pròpia orina per sobreviure. Dada curiosa: a la Xina també hi ha qui es beu els seus propis pixats com una pràctica per mantenir-se sa. Ja sigui per a fins medicinals o perquè no queda cap altre remei, si la situació actual no millora (i el cel i els negligents no ajuden), potser haurà de ser una opció a considerar.