Ernest Benach
El futbol és l’esport on es donen més sovint casos de racisme. Un racisme que, per desgràcia, corre el risc de formar part de l’ADN d’aquest meravellós esport en determinats indrets. I el racisme, no ens enganyem, és latent arreu, al Bernabeu, a Montjuïc, al Wanda... però també a tants i tants camps on es practica futbol base, i on els comportaments de determinats energúmens fan que aquest càncer s’estengui arreu i sense aturador. Però és el racisme un fet aïllat que res té a veure amb altres comportaments? Per descomptat que no. Sovint des d’aquesta columna s’ha demanat més fair play als professionals de l’esport, de manera que la simulació de lesions, l’exageració de determinats gestos, la protesta permanent per qualsevol decisió arbitral, la pèrdua descarada de temps, i tot un seguit d’altres circumstàncies, fan palès que de joc net, res de res. I quan no hi ha joc net, hi ha joc brut. I en el joc brut s’hi troba el caldo de cultiu per a què les actituds racistes s’expandeixin.
El segle XXI ens està ensenyant cares de la societat que fan por, molta por. La intolerància cap a la diversitat n’és una, i d’aquí també beu el racisme. L’esport, pels valors que representa de solidaritat, d’esforç, de treball en comú, de salut, de competició, de respecte, hauria de ser un dels grans antídots contra el racisme, però això no passa. Està bé que els grans jugadors es comprometin sempre amb la causa i que ho facin de manera sincera i amb totes les conseqüències. Però la primera gran batalla es dona als camps de futbol base, en l’educació, i aquí els grans protagonistes són els entrenadors i els pares.