Ha tornat a passar, ara a un bar de Russafa (València). Tot i que, ben mirat, no és que haja passat de nou, és que mai no ha deixat de passar. Un home s’adreça en valencià a la cambrera que, d’immediat, li ordena: «Háblame en español». Canvien els actors i les circumstàncies, però el guió i l’actitud és sempre la mateixa, fruit d’un bilingüisme asimètric que ratifica la desigualtat entre les dues llengües. Una discriminació més que afegir al llarg registre d’humiliacions. Passen els anys, però el problema continua amb actituds intolerants que remeten a una lògica colonitzant orientada a consumar la substitució lingüística que molts accepten amb resignació i fins i tot amb indiferència. No hi ha cap sagacitat en aquesta conclusió.

A diferència de les telenovel·les que sempre tenen final, el dret a expressar-se en la llengua oficial de la nostra elecció es vulnera reiteradament, amb una nòmina de casos que dóna ja per a vàries sèries de televisió. Quan no és la doctora que insta a canviar d’idioma és la caixera d’un supermercat o el policia que demana t’identifiques perquè no li has parlat en castellà. Els casos de supremacisme en són tants que en podríem exportar. Si un dia em creue amb algun maleducat promet enviar-lo al blau de la mar; això sí, cortès com sóc, li recordaré el dret que té d’acceptar el viatge o no.

Vivim en un país que legitima el supremacisme tenyit d’autoodi cap a la llengua més feble (no importa quan ho lliges). És el pa nostre de cada dia. Les denúncies sobre discriminacions són només la punta d’un iceberg que amaga nombroses conductes orientades a mantenir la minorització del valencià. Ens diuen que els drets lingüístics figuren a l’Estatut; però els drets no existeixen si ningú no els fa complir. I la Justícia, que hauria de ser la primera en reconèixer-los, ha convertit els valencianoparlants en el sac de les hòsties al buidar de contingut l’Oficina de Drets Lingüístics. Tasca que la dreta radical que governa ha rematat, suprimint-la.