L’antropòloga Ruth Cardoso va escriure fa temps un assaig titulat El pueblo desunido jamás será vencido . El significat és profund. Perquè societats tan diverses i complexes com les nostres, travessades per fluxos de comunicació de fonts múltiples, difícilment poden tenir agregacions polítiques unificades entorn d’ideologies o visions del món homogènies. Per bé que algunes d’aquestes poden compartir els interessos socials per constituir una majoria política. L’univers dels partits fundats sobre un ideari programàtic pertany al passat i, ­probablement, a un imaginari que no va existir mai.

Per això els programes es balancegen al vent de l’opinió pública. Això no disminueix la importància d’organitzacions formades entorn d’un projecte col·lectiu. Però aquestes organitzacions no poden articular una majoria, perquè cap pot acollir la diversitat social i cultural de la societat. El partit d’avantguarda nucleant un front ampli s’ha acabat. L’amplitud política és essencial, però no va d’un front, sinó de confluències i coalicions.

Aquesta anàlisi és aplicable a l’esquerra espanyola actual. En termes generals, els projectes de Podem i de Sumar són diferents. Les eleccions municipals i autonòmiques van evidenciar que els vots de Podem, en absència de Sumar, van restar a l’esquerra. En part per la llei D’Hondt, però encara més pels indecisos de les dues formacions. Recordem que el 2019 algun va creure triomfar en les eleccions de juliol sumant per endavant els vots de Podem i d’ Esquerra Unida. Al final, van restar. Una altra qüestió és la necessitat tàctica d’aliances electorals incentivades per una llei electoral feta a mida de les grans majories i dels interessos de l’ Espanya rural.

Però en política, la mobilització de cada electorat és tan important com la preferència d’un segment de població. Per la qual cosa la separació orgànica entre Podem i Sumar, seguida de negociacions per a coalicions electorals, és el més rendible, salvaguardant l’estabilitat del Govern espanyol.

La qüestió és encara més important si considerem quin és el bloc històric de canvi polític a Espanya, basat en una aliança estratègica (amb seqüeles tàctiques) entre la socialdemocràcia de l’ Estat espanyol, la diversitat a l’esquerra de la socialdemocràcia, i els partits nacionalistes catalans, bascos i gallecs, en la seva varietat ideològica. Perquè només un bloc d’aquesta envergadura, amb cada electorat mobilitzat per allò seu, pot superar de forma estable una dreta extrema i una extrema dreta que enfonsen les arrels en el centralisme polític, en el catolicisme ranci i en els interessos descarnats d’una part de l’elit econòmica (només una part) que són més rendistes que emprenedors.

Castella, i en particular Madrid, estan sociològicament ancorats a la dreta. No així el conjunt del país. I de l’anomenada perifèria, majoritària de fet, van sorgint els brots d’un país europeu del segle XXI que conjuri d’una vegada els dimonis que no vam poder exorcitzar mai del tot.

QOSHE - La fecunda desunió de l’esquerra - Manuel Castells
menu_open
Columnists Actual . Favourites . Archive
We use cookies to provide some features and experiences in QOSHE

More information  .  Close
Aa Aa Aa
- A +

La fecunda desunió de l’esquerra

6 0
30.12.2023

L’antropòloga Ruth Cardoso va escriure fa temps un assaig titulat El pueblo desunido jamás será vencido . El significat és profund. Perquè societats tan diverses i complexes com les nostres, travessades per fluxos de comunicació de fonts múltiples, difícilment poden tenir agregacions polítiques unificades entorn d’ideologies o visions del món homogènies. Per bé que algunes d’aquestes poden compartir els interessos socials per constituir una majoria política. L’univers dels partits fundats sobre un ideari programàtic pertany al passat i, ­probablement, a un imaginari que no va existir mai.

Per això els programes es balancegen al vent de l’opinió pública. Això no disminueix la importància d’organitzacions formades entorn d’un........

© La Vanguardia


Get it on Google Play