Amb aquest temps trastocat, l’arribada de la primavera no la poden preveure ni els publicistes. Arriba i ja està, i a Lleida més perquè d’acord amb la tradició hi farà una estada curta. Avui, demà, Sant Josep, el Dia Mundial de la Poesia, pels Dolors, Setmana Santa…. ho tenim tot a tocar i tot són bons auguris.

Arriba la primavera i ja ens han fotut enlaire la Festa Major de maig amb una campanya electoral. Potser que allarguem la revetlla fins a la matinada i anem a votar de qualsevol manera aquell diumenge florit. Records a Badalona, que tenen el mateix patró, que enguany cau en dissabte de reflexió. Des de la matinada als Campos fins a la mesa electoral sense dormir ni poc ni gaire, pot ser tota una experiència.
La qüestió és que la primavera a Lleida dura poc perquè habitualment passem, en pocs dies, de l’abric a la samarreta sense mànigues. És allò de les quatre estacions: estiu, hivern, la del tren i la d’autobusos (ara virtual).

Enmig d’aquest to burleta i descregut tan propi de la nostra capital, enmig del to sorneguer, foteta i escatològic de la gent de l’horta i del Segrià, enmig de la silenciosa i senyorívola actitud de segarrencs i garriguencs diversos, enmig de l’estupenca, malfiada i agra rialleta dels muntanyencs…. aquest dies llegirem primavera.

El dia 21, Dia Mundial de la Poesia i de la síndrome de Down… i inici de la primavera entre tantes altes coses, llegirem poemes. Enguany, Vicent Andrés Estellés ens repeteix en moltes llengües que “m’he estimat molt la vida”. També amb efemèride, Joan Salvat Papasseit ens recorda que entre els grans mestres de la poesia catalana hi ha un mig gitano –i de les esquerres progressistes de veritat– que estima la llengua, la terra i la gent, tant o més que els prohoms mudats.

De la mateixa manera, el patrici lleidatà Magí Morera, home d’ordre, d’armilla i sabates enllustrades és capaç d’aconseguir un sonet estimulant i alegre parlant d’un campanar que el 1912 estava dins d’una caserna indigna, escantellat i brut. Per sobre de tots, Màrius Torres no ens pinta una primavera si no que fa poesia transcendent, espiritualment reparadora, venint d’una realitat especialment dura.
Cantarem la vida, que ja ve la primavera, i necessitarem poemes i cançons per apedaçar una Pau més amenaçada que mai.