Molts anys abans de la proclamació del Dia Mundial del Poble Gitano, que es celebra el dia 8 d’abril, lo mestre Parrano, l’Enric Pubill, cantava orgullosament que “ma mare era paia, i el meu pare un gran gitano!” a la vegada que reiterava la seva filiació lleidatana. A la casa on va morir, massa jove i en plenitud creativa, el poeta Joan Salvat Papasseit, del qual celebrem enguany el centenari de la mort, hi diu: “de mare gitana, d’obrera estirp i de lleial nació; de dignitat poeta”.

Com tots els calós, zíngars, egipcians, bohemians… i els milers de noms que s’han donat arreu i al llarg del temps al poble rom, siguin purs o mestissos, blancs o morens ben torrats, els nostres artistes gitanos s’han manifestat sempre orgullosos del seu llinatge. Com els de Lleida, els de Gràcia o els Gipsy Kings, cap d’ells amaga la seva pertinença. A l’inrevés. Ens la presenta amb gosadia i orgull, amb aquell punt desafiant que tenen les seves mirades d’encanteri i els seus ulls de colors únics.

Una tradició relativament recent, de finals del segle passat, fa l’homenatge a totes les persones rom perseguides al llarg del temps, ja siguin els malaurats de la “Gran Redada” del Marquès de la Ensenada, l’any 1749, de la tristíssima i encara poc coneguda porrajmos als camps nazis (cap a mig milió de morts), o de genocidis i persecucions molt més recents. El ritual establert consisteix en tirar flors, o pètals de rosa, per exemple, que s’enduen les aigües del riu. Un record efímer, que se’n va seguint un cicle natural, com la roda de la seva bandera.

El 8 d’abril es tiren flors al Tàmesi, al Danubi, al Segre, al Roine, al Besós… i com un tribut més a la primavera i a la vida, tan pagana com eterna, tan paia com gitana, tan nostra i tan efímera com les flors.

I amb tot, malgrat l’orgull, celebrem un dia especial per recordar que l’antigitanisme existeix, per recordar que ser diferent mai ha volgut dir ser dolent, ni pitjor o millor que ningú. Un altre dia, un més, per explicar que la Pau no és només la no-guerra. És el respecte, la convivència, la justícia. Una data per tenir un record per aquells amb qui convivim des de fa segles es diguin com es diguin. No cal que siguin reis de la rumba, entranyables artistes lleidatans o magnífics poetes del poble per comptar-los entre els nostres. I a Lleida els gitanos ho són molt de nostres. Bon 8 d’abril!