Armats, manaies, barbuts… una colla que recrea les legions romanes acompanyant els símbols de la Passió i les fites tradicionals i religioses de la Pasqua cristiana. No són una tradició medieval sinó que formen part de les processons d’època moderna, les que sorgeixen de la revifalla barroca i de l’espectacle d’una religiositat popular portada al carrer i a punt per evitar el contagi amb qualsevol veleïtat protestant, il·lustrada o liberal.
Però les Venerables Confraries s’aguanten per la gent i així és com a Lleida els Armats de la Sang s’iniciaven el 1753 amb una dotzena de figurants llogats a les noves processons de la passió i unes dècades més tard llances i plomalls ja passaven de pares a fills. Els Armats dels Dolors es van crear el 1857. Moltes generacions de lleidatans han decidit tenir-ne cura i continuar-ho, malgrat que la convicció i les explicacions hagin variat al llarg dels anys. Tradicionalment els de la Sang depenien del món menestral com els botiguers. Als dels Dolors hi havia més barreja, destacant una nodrida representació de la pagesia de l’horta. Aquests darrers, amb seu a Cavallers, acompanyen la imatge de la dolorosa i surten el diumenge de Rams. Els de la Sang van a la processó del divendres, la del Sant Enterrament. Totes dues formacions continuen vives, i han heretat aquests rituals que no són del tot militars ni religiosos, però mantenen la tradició i hi afegeixen, amb una irreverència entranyable, el lliurament de caramels. M’ha costat força entendre que un romà rialler amb casc lluent els reparteixi al costat d’un encaputxat descalç i engrillonat amb feixugues cadenes.
Però al final, barbuts, manaies, manípuls, centúries i armats d’arreu del país conviuen amb vestes, caputxes, penitents, músics i si s’escau, caramels. Al mig, unes pietoses imatges molt dramàtiques interpreten més o menys el relat evangèlic que ho justifica tot.

Sempre he trobat que les recreacions històriques, i molt més les de gestes bèl·liques són perillosament properes a una militarització innecessària de la tradició que podria amagar o blanquejar actituds de violència. Els armats, tant els que hi afegeixen sentit religiós com els que vetllen la tradició familiar no són d’aquests. Per això, no em desagraden pas aquests legionaris romans ocasionals que s’han fotut la truita sense pa i no me n’han deixat. Ave!