Heu sentit alguna vegada el desig de ser transparent? Em referisc a la percepció de passar desapercebut, que ningú et jutge ni valore, que s’obliden de tu. El fet que pugues fer el teu treball, tenir les teues relacions socials i que ningú pregunte o demane com estàs o què fas, és un sentiment molt lloable quan durant molt de temps has estat exposat a una vida pública. Tot això, quan tens un caràcter extravertit que no és incompatible amb la voluntat de tenir una intimitat, una vida privada on decideixes en cada moment què fer i amb qui compartir-ho.

En l’era de les aplicacions socials i de missatgeria hem perdut privacitat. Recordem el que ens passava només fa unes dècades. No rebíem contínuament requeriments de contactes que ens reclamaven al segon la nostra atenció. Per posar-nos en contacte amb alguna persona coneguda havíem de recórrer al telèfon, primer als fixes, després als mòbils, i no esperàvem una resposta immediata. Fins i tot, el correu electrònic ens deixava la tranquil·litat de poder respondre amb un espai de temps suficient sense sentir-nos requerits constantment. Podem compartir informació personal al moment, des d’una fotografia a una reflexió, des d’una ubicació en temps real a un comentari espontani del qual ens podem penedir tan bon punt l’enviem. A través de les xarxes socials compartim una gran quantitat de dades que no sempre som conscients de fer-ho. Perdem la nostra intimitat i ens sentim pressionats socialment a fer-ho. Si no tenim un perfil creat, no existim; fins i tot, podem rebre comentaris sobre la nostra condició d’estranys o de misantrops. Necessitem, en definitiva, una validació externa per demostrar que seguim la norma i la influència de les tendències en el món virtual.

He llegit recentment un decàleg per a passar desapercebuts. Així, es recomana optar per una vestimenta neutra, que no cride l’atenció ni en el color ni en els dissenys. Respecte a l’aspecte físic, es recomana controlar les expressions facials amb un semblant neutral que evite cridar l’atenció o que delaten les nostres emocions. Un consell que s’amplia al llenguatge corporal: cal controlar-lo per a no revelar informació innecessària com un estat de tensió que reflectisca les nostres febleses. En un segon grup de recomanacions es troba el fet de mantenir un perfil baix en les xarxes socials, tot ajustant la configuració de privacitat en els perfils que poden veure la nostra informació. Cal ser conscient de la presència en línia que pot servir per localitzar-nos o accedir a informació privada. Es recomana igualment ser conscient de l’entorn, això és, analitzar qui tenim al voltant, de manera que puguem ser conscients de qualsevol canvi o situació inusual. En aquest sentit, s’aconsella que canviem de rutina perquè si fem les mateixes actuacions cada dia, som més predictibles. Finalment, es proposa el manteniment de converses neutres que eviten les discussions o converses que poden cridar l’atenció.

En la novel·la L’home invisible (1897) del britànic H. G. Wells assistíem a la recreació d’un mite inabastable fins a l’actualitat. El ser humà sempre ha anhelat aquesta qualitat, fer que desaparega la seua matèria però mantenint l’existència transparent per al seu entorn. Griffin, el protagonista de Wells, ho aconsegueix, encara que el preu que ha de pagar és no poder tornar a ser visible. El resultat serà el seu desequilibri mental davant de la situació de no retorn. Una angoixa vital davant del desconegut que ha marcat, sense dubte, moltes obres literàries i cinematogràfiques posteriors. Els humans necessitem per a la nostra existència un aspecte físic concret que ens permeta la interrelació amb els membres de la nostra espècies. La nostra natura és social i, tot i que ho intentem, difícilment podem ser transparents del tot o passar desapercebuts en la nostra quotidianitat. Podem, això sí, marcar distància, protegir la nostra intimitat, però mentre el nostre cos tinga vida, tindrem algun punt de contacte amb l’exterior.

Ser invisible o transparent és, per tant, una utopia en el nostre temps. Podem marcar les pautes que reserven la nostra intimitat per qui volem compartir-la, però la necessitat d’interacció social ens ho impedeix. Podem aconseguir pauses en el temps, això és, estades en llocs no comunicats, dies de desconnexió de les xarxes socials i dels aparells digitals, que ens permeten retrobar-nos a nosaltres mateixos. Cal gaudir del temps propi, dels moments de retrobament íntim sense estar exposats a la intercomunicació immediata. Recuperar el plaer d’estar amb un mateix i les persones més pròximes. Desconnectem aparells i frenem la nostra ment davant de les tensions diàries que pugem tenir en el nostre treball o les nostres relacions personals. Paga la pena, proveu-ho! Del contrari, podrem arribar a ser invisibles per nosaltres mateixos, o siga, perdre la identitat i sentir com els altres decideixen sobre la nostra vida. Una petita dosi de rebel·lió que servirà per a reprendre amb força possibles nous reptes del futur.

QOSHE - Utopies de la invisibilitat: passar desapercebuts - Carles Cortés
menu_open
Columnists Actual . Favourites . Archive
We use cookies to provide some features and experiences in QOSHE

More information  .  Close
Aa Aa Aa
- A +

Utopies de la invisibilitat: passar desapercebuts

3 1
23.11.2023

Heu sentit alguna vegada el desig de ser transparent? Em referisc a la percepció de passar desapercebut, que ningú et jutge ni valore, que s’obliden de tu. El fet que pugues fer el teu treball, tenir les teues relacions socials i que ningú pregunte o demane com estàs o què fas, és un sentiment molt lloable quan durant molt de temps has estat exposat a una vida pública. Tot això, quan tens un caràcter extravertit que no és incompatible amb la voluntat de tenir una intimitat, una vida privada on decideixes en cada moment què fer i amb qui compartir-ho.

En l’era de les aplicacions socials i de missatgeria hem perdut privacitat. Recordem el que ens passava només fa unes dècades. No rebíem contínuament requeriments de contactes que ens reclamaven al segon la nostra atenció. Per posar-nos en contacte amb alguna persona coneguda havíem de recórrer al telèfon, primer als fixes, després als mòbils, i no esperàvem una resposta immediata. Fins i tot, el correu electrònic ens deixava la tranquil·litat de poder respondre amb un espai de temps suficient sense sentir-nos requerits constantment. Podem compartir informació personal al moment, des d’una fotografia a una reflexió, des d’una ubicació en temps real a un comentari espontani del qual ens........

© Información


Get it on Google Play