La necessitat de fer balanç, de posar en ordre el que s’ha viscut, de destriar el gra de la palla, de jerarquitzar la importància del que s’ha descobert o après o gaudit o acumulat, és una pulsió humaníssima, i no té gaire sentit preguntar-se per què ens hi plegam. Ens hi plegam —feim balanços, establim preferències— perquè som com som, perquè som el que som.

Vol dir això que hem de celebrar el tsunami de llistes amb què les seccions de cultura dels mitjans de comunicació ens bombardegen durant les darreres setmanes de l’any, cada any, un any rere l’altre? No, vol dir que ens hem de prendre aquestes llistes –els millors llibres del 2023, les pel·lícules imprescindibles del 2023, els espectacles teatrals més trencadors del 2023– com el que són: un festival de subjectivitats desbocades, de tries meticulosament pensades, però de vegades també molt apressades i poc o gens rigoroses, d’honestedats valentes, però també d’hipocresies i d’interessos més o menys dissimulats.

Segons el clixé idealista, o segons la visió sublimada que en tenen alguns, el món de la cultura es regeix per uns mecanismes més racionals, més nobles, més constructius, més comunitaris –per tant, menys tribals, menys bel·licosos i menys egoistes– que els mons de la política i de l’economia, per dir-ne dos dels quals circula un clixé degradant i una visió cínica. És fals, òbviament. El món de la cultura és com tots els altres mons humans. Hi ha racionalitat calculadora i racionalitat ben intencionada, sinceritat i hipocresia, egoisme i equanimitat, enveja i generositat, bifidesa pusil·lànime i admiracions frontals i desinteressades, rivalitats brutes i competitivitats sanes...

Això darrer em sembla important. Hi ha qui detesta –o això diu– les llistes dels millors llibres de l’any perquè fomenten la competitivitat literària. Però, hi ha res en el món literari que no es basi en una forma o altra de competitivitat? Els escriptors competim els uns amb els altres per l’atenció dels lectors, dels mitjans, de les editorials, fins i tot per l’atenció dels altres escriptors... Ara bé: la competitivitat no és un animal previsible, hi ha competitivitats que deriven en rivalitats malaltisses, en una paleta espantosa de mesquineses i de rancors, i n’hi ha que enriqueixen els escriptors i el sistema literari. En realitat, poques coses enriqueixen i enforteixen més un escriptor que la competitivitat admirativa amb un col·lega.

També hi ha qui s’enfada amb les llistes dels millors de l’any perquè els interpreta com un esborrany de cànon, com una temptativa de posar ordre al present amb mirada llarga, quan a la pràctica només són una excusa presentista per fer bullir l’olla. Una excusa, a més, deformada per tota mena de factors extraliteraris. És cert que la configuració d’això que hem convingut a anomenar el cànon també està interferida per tota classe de factors –per afinitats estètiques i personals, per les modes, per les més diverses conjuntures, per les hegemonies ideològiques de cada moment–, però els cànons es configuren a través de molts filtratges, d’una discussió de dècades i de generacions, d’una acumulació caòtica però productiva de supressions i afegitons i rectificacions. Les llistes, en canvi, són un estirabot, la foto precipitada d’un moment. Però els estirabots i les fotos ajuden a fer bullir l’olla. I l’olla, per sort o per desgràcia, bé que ha de bullir.