Carles d’Anglaterra té càncer. Pobre home. Tota la vida esperant per poder-se posar-se la corona i quan a la fi li arriba el moment tot d’una l’ataca la malaltia. Esperem que es pugui curar i seguir portant la pesada càrrega de l’espectacle monàrquic així com la torxa que guia tots els anglicans del món. I posats a desitjar que li passin coses a la casa reial britànica, si fos possible també seria genial que desaparegués. I no per republicanisme o per qualsevol altra consideració ideològica o política, ni per res de res excepte per haver convertit una gran sèrie de televisió en una merda.
Tot es pot perdonara Isabel, a Carles i a la seva família. Excepte el que han fet amb la sisena temporada de The Crown. Han destrossat el bon record que a través de les cinc primeres entregues varen atresorar els espectador. Els Windsor han comprat la sèrie o si no, per vies ignotes, han aconseguit que els productors s’hagin convertit en propagandistes de la disfuncional i desestructurada família coronada.
Durant les anteriors temporades la famosa creació de Netflix va enganxar milions de seguidors. Creada per Peter Morgan i produïda a mitges entre una empresa britànica i un altra nord-americana, amb un fabulós pressupost estimat en uns 260 milions de dòlars, des de la primera emissió va tenir un seguiment popular espectacular. Amb discussions sobre si els Windsor eren de veres així com la sèrie els retratava o si no. Per a certs auto titulats experts en anàlisis de productes de cine i televisió es tractava d’una prodigiosa mostra de realisme i d’altres deien tot el contrari. Uns i altres haurien d’haver entès que no era més que una sèrie de ficció, per molt que estigués basada en un fet real: el llarguíssimregnat d’Isabel i les peculiars relacions que s’establiren entre els membres de la seva família.
El guió es va fer a partir del que es coneix públicament, sovint a base de les informacions que la premsa del cuore així com els tabloides populars han publicat al llarg de les dècades, i no gràcies a una investigació acadèmica sobre les interioritats dels Windsor. Per tant, i igual que convé sempre tenir ben clar quan es tracta de jutjar una obra de ficció, no s’ha de prendre com un documental o un assaig d’història.
La gran aportació de The Crow va ser una ambientació magnífica, l’excel.lent guió i direcció,les interpretacions molt bones, l’acció prou entretenguda i una definició de personatges -i les seves interrelacions- que resultaven versemblants. Aquestés el secret de la ficció basada en la realitat. Fer trames versemblants. Que l’espectador -o el lector, abans, quan existia allò d’imprimir històries perquè hi havia gent que comprava el que se’n deien llibres i espassava hores llegint-los- entengui que el que es planteja podria haver estat tal i com es conta.
Justament això és el que ha perdut la sisena temporada de The Crown. La versemblança. S’ha convertit en una ensucrada dels Windsor que presenta Carles interpretat per un actor guapo que no es deixa les orelles, Isabel com si hagués estat quasi amable i amb coret, Andrew com si tengués cervell i, sobretot, l’avorrida trama dibuixa un Mohamed Al-Fayed com el dolent de la pel.lícula, la peça -mai més ben dit- obscura en l’angelical univers blanc del qual es va voler separar la frívola Ladi Di. És, en fi, una cloenda tan vergonyosament windosoriana que fins i tot s’ha fet racista.
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Rachel Marsden
Donald Low
Bradley Blankenship
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
Michael Kwet
visit website
