Les eleccions gallegues han deixat en evidència algunes qüestions polítiques rellevants. I una altra sobre l’ofici periodístic que permet entendre que la principal amenaça respecte al seu futur no són les xarxes socials, la comunicació sense filtres que permet internet sinó l’activisme polític de trinxera per part dels periodistes que, amb aquesta manera de comportar-se, esvaïxen la credibilitat de l’ofici. Els comicis gallecs han posat en escena el que ha estat unvertader i fabulós festival d’impudícia per part dels referits.

Quan el desembre Alberto Núñez Feijóo va obligar Alfonso Rueda -el seu successor al front del govern gallec- a convocar les eleccions anticipades, l’objectiu clar era nacionalitzar-les en clau espanyola contra Pedro Sánchez i el PSOE. A més i sobretot, si mantenia la majoria absoluta i els socialistes perdien posicions, la seva posició al front del PP s’enfortiria i, així, tancaria flancs de potencial erosió interna pels quals pogués atacar un moment o un altre Isabel Díaz Ayuso.

El PSOE, en primera instància, no entrà en el joc. Incomprensiblement ho féu, però, passades les festes d’hivern i d’any nou. Aleshores Sánchez degué ordenar xafarranxo de combat i, acte seguit, l’armada mediàtica socialista entrà en acció. TVE, El País, CIS, SER..., amb perdó per la redundància, analitzaren que Feijóo se la jugava a Galícia, que el seu coll estaria en perill si el PP perdia el govern regional i així com s’anaven publicant més enquestes que obrien l’opció esmentada -encara que fos a la part baixa de la forquilla d’escons que atorgaven als conservadors- creixia la insistència progre en l’anàlisi en clau nacional espanyola de les urnes dels nord-oest. Les mateixes signatures que així ho avaluaren durant dos mesos, de cop i resposta el diumenge passat a la nit i els dies següents passaren a analitzar, naturalment, que és un greu error entendre que els resultats gallecs tenguin implicacions nacionals espanyoles.

A l’altra trinxera, l’exèrcit format per les columnes de guerrers dretans de l’ABC, El Mundo, El Debate, La Razón, Cope, Trece TV... tot d’una que se n’adonaren del perill demoscòpic de l’hecatombe espanyola a Galícia advertiren de l’infern que s’obriria i, preventivament, es posaren a defensar la figura de Feijóo perquè, al seu parer, aquells comicis tenien, sí, la implicació espanyola referida però si passàs tal cosa no calia entendre que per força hagués de suposar la fi del gallec al front del PP. Els mateixos activistes de la trinxera mediàtica dretana, però, des de diumenge a vespre -i següents jornades- no tenen cap dubte que Galícia s’ha de llegir en clau general espanyola i que per això aquells resultats han fet entrar al PSOE de Sánchez en una greu crisi, arribant els més recalcitrants a assegurar que estam davant del final del Partit Socialista.

Aquest panorama tan trist del periodisme no és una anècdota ni els citats són casos aïllats. Hi ha molts d’exemples. Cada cop més. Massa. I llavors hi ha gent que encara no entén el per què de l'intens descrèdit de l’ofici.