La ruptura del grup parlamentari de Sumar per part de Podemos és la conseqüència lògica de l’actitud del PSOE i de Yolanda Díaz. L’objectiu de tot dos amb l’operació electoral de juliol passat va ser acabar amb Pablo Iglesias i companyia. D’aquesta manera Pedro Sánchez li tornava l’intent de fer el «sorpasso» al PSOE per, després, deixar-lo reduït al no res. A prop va estar el partit morat d’assolir el primer objectiu estratègic el 2015.

Des d’aleshores, però, entre la ineptitud d’Iglesias i, enguany, l’operació Díaz dirigida per Sánchez, Podemos ha anat de rota batuda. Els 42 escons que va obtenir amb les seves sigles en exclusiva fa vuits’han reduït a 5 dins de la coalició que ara ha rebentat. La minva és del 88%. Un prodigi d’incapacitat política només comparable a la d’Adolfo Suárez al frontde la seva Unió del Centre Democràtic (UCD), que en cinc anys, entre 1977 i 1982, va passar de 167 a 11, una pèrdua del 93%.

UCD no va sobreviure i Podemos és dubtós que ho aconsegueixi. Ara bé, si els seus dirigents volen seguir somiant amb tenir algun futur no els quedava altra opció que trencar amb Díaz. Mantenir-se en el seu grup parlamentari, silenciats, sense cap protagonisme, suposava l’esvaïment inexorable. No és ben bé el cas dels també anorreats Compromís i Més, perquè la seva invisibilització en la política espanyola té poc efecte sobre la seva vida al respectiu territori. En el cas de la marca morada, pel contrari, per sobreviure necessita un mínim protagonisme en el Congrés i, per tant, en la política a Madrid, que els negava el fet d’estar en el grup submís al PSOE.

A més, i no poc important, Podemos és un partit comunista clàssic. La seva raó de ser és liquidar la socialdemocràcia per atacar després el règim de llibertats, inspirat en els seus estimats paradisos a la terra, com el cubà, veneçolà, etc. No és el maquillatge progre de Díaz, el qual no passa de ser l’enèsim intent de supervivència d’Izquierda Unida-PCE -amb el parèntesi del comunisme antisocialista tradicional de Julio Anguita- com a simple crossa del PSOE. El moviment d’Iglesias és quelcom diferent. És pur comunisme de tradició leninista-estalinista que odia profundament la socialdemocràcia, a la qual considera el principal enemic.

A desgrat del que molt pensen -sobretot en el PSOE i Sumar- Podemos encara no és mort. I per intentar sobreviure necessita trencar amb Sumar. L’única esperança és convertir-se en el mal de cap més important per al Govern del PSOE, per presentar-se en solitari el 2024 a les eleccions gallegues, basques i europees amb un marcat perfil propi i la intenció d’obtenir escons a costa de la resta de l’esquerra o, més probablement, per restar-n’hi a Sumar encara que sigui a risc de no assolir-ne cap ni un per si sol, i,d’aquesta manera, demostrar que cal comptar amb ell en vistes a les futures eleccions generals. O sigui: és una manera d’advertir que l’accepten de bell de nou com a interlocutor imprescindible per a qualsevol pacte -amb els pertinent càrrecs institucionals importants- o,si no, farà tot el possible per provocar que el seu suïcidi arrossegui la resta de l’esquerra al desastreen els futurs comicis al Congrés, a més glòria del PP i Vox.