Ja fa quatre anys que ens en passà, a tots, una de ben grossa. Ens vam haver de tancar, durant dos mesos, a casa. Confinats, aquest era el mot oficial. Per un virus, per una pandèmia que, d’improvís, segava vides arreu del món a velocitat de vertigen, i que va omplir carrers, cases, cervells i somnis d’una por ancestral. Pel que he escoltat a coneguts, pel que he llegit en textos que recreen aquells dies, tots vam tindre vivències semblants. Les parets que ens recloïen no permetien massa aventures.

Intente trobar-ne algun record bo, moments lliures de núvols, i em venen al pensament, sobretot, els passejos amb el gos. Als que teníem gos —jo l’havia adoptat feia cinc mesos— se’ns consentia traure’l. No oblidaré mai aquells carrers, que sempre havia vist poblats i sorollosos, completament deserts, ni el silenci de la carretera nacional buida, ni els veïns vigilant, mig d’amagat, darrere les finestres. Ni la quietud sorda a les nits.

Pense en la revolució digital, de sobte obligada, per un costat, a recular, i, per l’altre, a expandir-se més ràpid del previst. Fins a la pandèmia, Internet havia superat fronteres, reduïa distàncies, minimitzava gestions. Solem destacar l’efecte addictiu i alienant de les pantalles, però el progrés digital havia reduït intermediaris i debilitat jerarquies. Havia rebaixat el protagonisme, per exemple, dels polítics. Qualsevol podia fer política des de casa, informant o desinformant, exposant opinions al món. El periodisme —la veu de qui el paga— havia deixat de ser l’únic filtre en la difusió de notícies i opinions. El món digital era un món obert, on molts poderosos havien perdut peu. Un món obert és més lliure, però també més imprevisible, més arriscat. Els murs limiten, però també resguarden. Tot viatjava a través de països i continents amb fluïdesa, amb escàs control. També els virus. I, amb ells, la por.

La pandèmia, amb la multiplicació de morts, amb la por, ens va fer recuperar el protagonisme dels intermediaris, de les jerarquies, de les elits: polítics, metges, policies, fins i tot militars. Vam tornar a dependre dels noticiaris, dels discursos dels qui governen. Molts vam saber, per primera volta, què era un “toc de queda”. D’altra banda, vam haver d’instruir-nos a treballar i a trobar-nos amb amics, familiars i col·legues sense eixir de casa, a través de pantalles.

Durant aquells mesos obscurs, estàvem convençuts que aprofitaríem la lliçó, que n’aprendríem, que ens replantejaríem el comportament davant el canvi climàtic, davant la sanitat pública, etc. “Tot anirà bé”, dèiem.

Han passat quatre anys, la realitat decep: no hem anat a millor, si més no en la mesura en què confiàvem aquells dies. Els problemes que teníem han tornat amb semblant intensitat o acrescuda.

Potser el millor d’aquells dies, més que el silenci als carrers, més que la calma nocturna, era aquella esperança cega de millorar el món, hui tan oblidada.