Llig Escriure és reescriure, llibre que Francesco Ardolino, Carme Gregori, Gonçal López-Pampló i Pere Rosselló han publicat a partir d’entrevistes a trenta autors actuals, i em veig vagant de nit pel polígon industrial del poble. Des de fa setmanes, escolte veus d’escriptors als auriculars, mentre faig el passeig nocturn amb el gos. Vaig al polígon perquè és l’única zona del poble il·luminada, amb arbres —pocs— i silenci —les fàbriques ja han tancat. Els únics individus que em tope són passejadors de gossos, com jo, o pseudoatletes que corren o caminen apressats, tot i que no pareix que vagen enlloc.

Via pòdcasts o via YouTube, accedisc a entrevistes i conferències de Borges, Espriu, Fuster, Sabato, Rodoreda, Bolaño, Murakami, Foix, Pla, etc. Les conferències de Borges són boníssimes; en té sobre Joyce, la Divina Comèdia, Les mil i una nits, la ceguesa, els malsons... En les entrevistes, quan n’escoltes més de dos de qualsevol autor, t’adones —decebut i alhora reconfortat— que repeteixen com lloros les mateixes idees. Ens passa a tots, si les preguntes que ens fan són, també, les de sempre.

M’agrada saber com treballen els escriptors que he llegit i que m’interessen. Què fa nàixer un llibre? Com l’aborden? Quin n’és el mètode? Quines, les manies? Tinc un prestatge dedicat a volums que en parlen. Estan plens de subratllats i anotacions. Em dosifique, de tant en tant —són dos totxos—, la recopilació d’entrevistes fetes a The Paris Review. Però escoltar la veu del personatge, fins i tot si està mort, té un encant únic. Diu tant, la veu! El timbre, la textura, l’entonació de la frase, els silencis.

L’últim que he escoltat és el romanès Mircea Cărtărescu. Té una visió de la literatura, i del món, que em resulta atractiva, i les seues respostes a les preguntes dels entrevistadors o del públic són brillants. Ara bé: entre altres coses, afirma que, quan escriu, mai no corregeix ni edita. És a dir: només fa una versió dels textos. No reescriu. Com a molt, canvia una paraula de cada tres o quatre planes. Escriu a mà, i ni tan sols passa el text a net, ho fa una mecanògrafa de l’editorial. Quan escolte que algú no reescriu —ho diu també, per exemple, l’argentí César Aira—, pense que hi ha un gènere literari propi, en això d’explicar la cuina de cada autor, on no manca la ficció. I on alguns busquen —digueu-me malpensat— significar-se dient el contrari que tothom.

Es pot escriure un llibre sense revisar ni el primer manuscrit? Estic convençut que no, perquè quan un reescriu no es limita a corregir, sinó que continua escrivint, inventant. Els manuscrits que es conserven d’escriptors de primera línia universal, com ara Dostoievski, Balzac (vegeu la imatge), Flaubert o Proust, són una frondosa selva de ratlladures i d’afegits. Tots els testimonis del prestatge que tinc dedicat al tema confirmen el títol del llibre dels professors esmentats: escriure és reescriure. Obsessivament, afig jo.