A casa hem optat, sempre, per la sanitat pública. Per això, quan vaig caure un bac baixant muntanya, quan vaig relliscar d’esquena al fang humit i, en alçar-me, a penes podia caminar, ens vam dirigir, només arribar al poble, a l’ambulatori. Alguna cosa se m’havia clivellat, o trencat, a la zona lumbar.

Després de fer una llarga cua, em va atendre una xica amb bata blanca, que, somrient, teclejà un ordinador i em passà un paper amb l’hora i el dia de la visita. Ocupat en donar-li les gràcies, quasi no m’adone que la cita és per a vint-i-tres dies més tard. Ho comprove, torne arrere, li ho dic. “El dolor el tinc ara, en aquest mateix moment, a penes puc caminar. No puc esperar vint-i-tres dies”. Amb la mateixa amabilitat d’adés, somrient, l’administrativa de la bata blanca diu: “Si vol que l’atenguen ara mateix, ha d’anar a urgències”.

Vaig a urgències. La sala d’espera està que rebenta de gent. Cap cadira lliure, pacients drets, tossint, cares adustes o tristes o amb mascareta, o consolant criatures que ploren. Un xiquet vomita. Els pares ho torquen, però ens queda el tuf. Em recolze en un pilar. Espere, espere, espere, fins que dues hores i mitja més tard, amb la sala igual d’atapeïda, on han desaparegut uns pacients i n’han entrat de nous, em fan passar a consulta. Explique amb detall a la doctora què em passa. Em talla a mig discurs i em demana, amablement, que li ho diga en castellà, que no m’entén. M’enrecorde, una volta més, que els polítics que vaig votar han estat al govern huit anys i no han aconseguit ni garantir els drets lingüístics més bàsics.

Sense explorar-me, sense palpar-me, sense alçar el cul de la seua cadira, la doctora diu: “Això podria ser, o no, una hèrnia discal. En tot cas, no és una urgència. Ho ha de tractar el metge de capçalera”. Davant la meua estupefacció, em recepta una capsa d’ibuprofèn.

Torne a la llarga cua per a demanar cita. Espere, espere, espere. Me’n donen una per a vint-i-sis dies més tard. El·lipsi. Vint-i-sis dies més tard, igual de fotut de l’esquena, vaig a l’ambulatori, a la zona de consultes. On esperava trobar multituds esperant a les portes de les consultes i multituds als passadissos, ja que havien tardat vint-i-sis dies a donar-me cita, no hi ha ningú. Ningú. A la porta de la meua metge de capçalera, un cartell diu: “No truquen a la porta. Esperen a ser cridats”. No truque a la porta, espere, espere, espere. Al cap de mitja hora, com que ningú no em crida, truque. M’obri la doctora. “Passe”, diu somrient. Li conte el meu cas, em palpa l’esquena, diu: “Això ho ha de veure l’especialista. Demanaré que li facen plaques i una cita amb ell”. “No s’allargarà massa?”, dic. “Ho demane per via urgent”, fa.

Han passat nou mesos. Via urgent. Gràcies a vídeos de YouTube, he aprés estiraments que alleugen les molèsties del que pot ser, o no, una hèrnia discal. Vaig fent via.

A casa hem optat, sempre, per la sanitat pública.