No me’n podia avindre. Era al Palau de la Música, escoltant la Passió segons sant Mateu, un dels cims de J. S. Bach i de la cultura universal, ple de moments aborronadors, i, en canvi, no ho gaudia del tot. La successió de corals, àries i recitatius em resultava arbitrària, illes desconnectades entre si. Els recitatius se’m feien llargs i feixucs. I així fins a la fi de la primera part, al descans. Em vaig alçar a estirar les cames i vaig descobrir, damunt d’una taula, llibrets de l’obra, on podies llegir traduït el que narrava, en alemany, l’Evangelista, i el que cantaven solistes i cors. Després d’una primera part estranya, escoltí la segona llegint, ara sí, els textos. I vet ací que tot el que m’havia paregut inconnex i arbitrari adquirí sentit gràcies al que es contava. Al relat. El relat feia d’argamassa entre les peces musicals i vaig gaudir cada pas d’una història tan captivadora, de protagonista brillant —Jesús de Natzaret—, com és l’Evangeli segons Mateu. Al moment de l’Erbarme dich (Tin pietat), potser la millor cançó que s’ha escrit mai, ja l’escoltí tot tremolant.

I vaig comprendre el valor del relat, del que els anglosaxons anomenen storytelling. Fins i tot en la música, l’art més abstracte, on la major part d’obres mestres no conten res, són pura forma. No cal llegir res per a fruir d’un quartet de Haydn o de Bartók, tampoc per a delectar-se amb una aquarel·la de Cézanne o de Klee, però en quasi tots els aspectes de la vida el relat és decisiu. Quin seria el poder del cristianisme sense oratoris, misses, retaules, catedrals, Bíblia? Quina seria la fama de Van Gogh sense la llegenda que se n’ha forjat?

El relat no pot ser un artifici creat del no-res, una invenció capritxosa; ha de partir de fets, de realitats, d’aptituds aprofitables, tot i que es pot modelar, ficcionar o falsejar segons convinga. Cada nació té distintes opcions de relat. Joan Fuster bastí un relat modern, ambiciós, per al País Valencià, arrelat en la història, atractiu, que no ha quallat en el gros d’una població que abeura, somnàmbula, un discurs clorofòrmic, rebaixador, ordit per qui ens vol súbdits. Què fa que un relat s’impose o que es frustre? La nació que millor ha difós el seu relat són els Estats Units: no sols han convertit el seu principal idioma en lingua franca, sinó que han inoculat al món, sense coacció, seduint, el seu imaginari.

Cada personatge històric té un relat, i cada artista. Sense relat no es destaca, ni es perdura. El món és una pugna entre relats que s’agiten. Els que no prevalen, desapareixen. No es tracta d’idear l’argument més exquisit, o agut, o ètic. No solen ser aquests, els que prosperen. Compta més la claredat, la senzillesa. I l’emoció.

Hi ha també el relat personal de cada u, que lliga i dona sentit als fets, illes aparentment desconnectades, de la nostra vida. El dibuix de la nostra biografia. El traçarem nosaltres? Ens el farà algú des de fora? O ni tan sols se’l mirarà ningú?