11 d’abril de 1759. Als setanta-quatre anys, completament cec i bastant sord, George Friedrich Händel dirigeix, per última volta, El Messies. Tres dies més tard, mor. El compositor saxó, posteriorment nacionalitzat anglès, havia sigut un incansable inventor de música, amb més de sis-centes obres documentades, un prodigi d’artista emprenedor, cosmopolita, que, havent-se format primer a Alemanya, havia viscut a Itàlia i, finalment, a Anglaterra, països d’on havia absorbit sòlides influències que conflueixen en el seu estil joiós i transparent.

El Messies, la seua obra més popular, és un oratori que es representa periòdicament arreu del món durant les festes de Nadal, fet curiós si tenim en compte que no fou encarregat ni compost per a Nadal, sinó per a Pasqua —el famós coral “Al·leluia” no celebra el naixement de Crist, sinó la resurrecció.

L’encàrrec de l’obra li arriba un any negre, als cinquanta-set, poc després d’haver patit una apoplexia que li ha paralitzat mig cos i quan està acorralat pels deutes, amb creditors que amenacen de dur-lo a presó. Les seues òperes, tan populars fins feia poc, havien perdut el favor del públic. Händel compon El Messies, oratori en tres parts i cinquanta-tres moviments, en vint-i-quatre dies. Repetisc: vint-i-quatre. Tres setmanes llargues, per a una obra que dura dues hores i mitja. Costa de creure, però no és una excepció en el seu corpus; l’agilitat compositiva i el domini de la tècnica d’aquest home són extraordinaris.

A partir de l’estrena a Dublín, que ell mateix dirigeix tocant el clavicèmbal, El Messies esdevé un èxit, un punt d’inflexió en la seua trajectòria. No tornarà a compondre òpera, esmerçarà el talent, sobretot, en els oratoris.

Mort Händel, la popularitat d’El Messies no deixa d’augmentar. Les seues representacions, però, creixen en pompositat, amb l’ús cada volta més exagerat de grans orquestres i cors, que creen la idea falsa d’un Händel grandiloqüent. Representacions gegantines que obliguen a afegir instruments i a modificar passatges de l’obra per a adaptar-les a les masses corals i orquestrals. Cap a finals del segle XIX, la deformació és tal que Hector Berlioz arribà a dir de l’obra que és “una olla de porc rostit i cervesa”. Per sort, a mitjan segle XX es comença a recuperar el caràcter original de l’obra i a esporgar-lo d’afegits i d’equívocs.

L’any 1751, quan en té seixanta-sis, després de ser operat tres voltes de cataractes, Händel perd la vista i escriu: “Eclipsi total. El món s’ha esborrat”. Händel no es trobà mai amb J. S. Bach, tot i que compartien país i any de naixement, genialitat i, desgraciadament, el cirurgià que els va operar i deixar cecs tots dos: un xarlatà, anomenat John Taylor, que tenia tant de talent per a l’autopromoció com per a multiplicar els cecs d’Europa.

Händel mor el 1759, un Dissabte Sant. Des d’aleshores, la seua música, immensa en quantitat i en qualitat, no ha deixat d’escoltar-se. El Messies celebra la resurrecció de Crist, però no deixa de ser també, cada volta que sona, una resurrecció del compositor.