Aquell restaurant, que ara també és hotel, organitza bodes i celebracions al mas que té a vint minuts de la ciutat, un edifici de pedra renovat pel propietari, que és arquitecte, amb estructures modernes de fusta i de ferro rovellat. Com la casa, els convits són una mescla d’història i modernitat, tota una experiència de luxe rural. Asseguts en cadires de fusta i bales de palla cobertes amb peces de cuir desigual, al jardí amb vistes a la vall i als Pirineus, els convidats veuen entrar els nuvis per un passadís dibuixat amb cistells de vímet plens de nebulosa i eucaliptus i gerros de vidre verd.
En acabar la cerimònia, per obrir panxa, un pica-pica. Taules de formatges i embotits, pa de coca, gambes arrebossades, bombes de bolonyesa, delícies de burrata i tòfona, croquetes i hummus de tres colors, servits sobre mitja dotzena de taulells de fusta massissa repartits per l’espai exterior. És hora de passar a la carpa, on els convidats degustaran la proposta gastronòmica ideada pel xef de prestigi. Farts d’endrapar i de beure, els comensals ja no saben si dinen o sopen, si els ve de gust aquella carn amb suc o si els queda un racó pel tall de pastís. És moment de sortir a ballar. Barra lliure fins a les dues o les tres, les quatre o les cinc, si la festa s’anima.
Quan el sol ja comença a treure el cap, el baix del vestit de la núvia és d’un negre que no farà mai net, els pocs convidats que queden drets fan pudor de suor i d’alcohol i el DJ ja ha gastat l’“Amigos para siempre”, els clients comencen a desfilar. Nuvis i pares agraeixen la tasca als organitzadors i fan via cap a l’autobús que els tornarà a la ciutat.
Per fi, pensen els cambrers. Tot i que és un “per fi” a mitjes, perquè ara toca recollir. Fa quinze hores que treballen i els en queden ben bé dues més. De bon matí, han parat taules, desplegat cadires i repartit bales de palla per tot l’espai, i ara els toca desfer la feina. Fa massa estona que carreguen safates, caixes d’aigua i de vi, que serveixen plats plens —entre crits del propietari: “més ràpid, més ràpid, hòstia!”— i recullen plats buits, que posen copes i copes i més copes i s’asseguren que ningú passi set ni camini dret, que amb la barra lliure és amb el què es fa la pela.
Les cames els fan mal i la panxa els ressona. No han dinat, ni han sopat. Avui —com de costum— no hi ha hagut temps. S’han hagut d’espavilar, en tornar les safates, a robar alguna croqueta que tornava o a salvar un tall de pastís que algun comensal ha deixat intacte. Les disset hores treballades les cobraran en un sobre després de reclamar-les per WhatsApp al propietari. Dels set cambrers, només el cap de sala té contracte al restaurant. La resta, tot i que alguns fa més de sis temporades que hi treballen, van fent.
Això és el que passa en una empresa dedicada a l’hostaleria. En molts altres negocis del sector, passen coses semblants, o diferents, però igual d’injustes. De tot això, de la contradicció entre el luxe i la realitat de qui hi treballa, en parla Anna Pacheco a ‘Estuve aquí y me acordé de nosotros’ (2024, Anagrama). La periodista s’infiltra en hotels de luxe per descriure les experiències d’aquells que són a l’altra banda.
Pacheco retrata la cara fosca del turisme que s’anuncia amb somriures i pantalons de lli. I ens recorda com és de paradoxal que a aquells de qui depèn, en bona part, l’èxit de l’experiència, se’ls tracti amb tan pocs miraments. Potser tocaria repensar les maneres de descansar i d’evadir-nos per fer-les més justes i menys danyines, o la vida mateixa per no haver-ne d’escapar.
Servir amb la panxa buida
9
3
04.04.2024
Aquell restaurant, que ara també és hotel, organitza bodes i celebracions al mas que té a vint minuts de la ciutat, un edifici de pedra renovat pel propietari, que és arquitecte, amb estructures modernes de fusta i de ferro rovellat. Com la casa, els convits són una mescla d’història i modernitat, tota una experiència de luxe rural. Asseguts en cadires de fusta i bales de palla cobertes amb peces de cuir desigual, al jardí amb vistes a la vall i als Pirineus, els convidats veuen entrar els nuvis per un passadís dibuixat amb cistells de vímet plens de nebulosa i eucaliptus i gerros de vidre verd.
En acabar la cerimònia, per obrir panxa, un pica-pica. Taules de formatges i embotits, pa de coca, gambes arrebossades, bombes de bolonyesa, delícies de burrata i tòfona, croquetes i hummus de tres colors, servits sobre mitja dotzena de taulells de fusta massissa repartits per l’espai exterior. És hora........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Rachel Marsden
Donald Low
Bradley Blankenship
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
Michael Kwet
