En les últimes quatre calçotades des que es va estrenar aquesta temporada de cebes has topat amb quatre converses sobre el preu dels sofàs nous. Més de mil euros, val un sofà! Això sí, és una inversió. A més, quan vas a la botiga el pots personalitzar. Pots escollir-ne el nombre de places, segons com siguin de populars les sessions de cineclub que organitzes; la mida dels reposabraços, segons el nombre de comandaments d’aparells electrònics que hi hagis de recolzar i el tipus de recobriment, de roba o de pell sintètica —tot i que si tries aquesta última segurament ets un malalt que gaudeix d’enganxar-s’hi les cuixes a l’estiu—. “Són diners, però ja que ens hi posem, fem-ho bé”, t’explica l’amiga que s’ha emancipat amb la parella aquest any.
De cop i volta, les converses que solien ser sobre aspiracions professionals o aventures personals —algunes emocionants, d’altres una mica delulu— han desaparegut. En comptes de somiar a muntar una banda de música, llençar una marca de samarretes gràfiques o preparar un viatge de motxiller per Sud Amèrica, es parla de gossos i de veterinaris, de blancs trencats amb tons crus que fan l’espai una mica més càlid i d’aspiradores que són capaces d’empassar cabelleres senceres sense embussar-se.
A la colla, ja en queden pocs que no visquin amb la seva mitja taronja. Alguns, de lloguer; d’altres, a punt de pagar l’entrada d’algun pis. En queda algun que encara viu amb el pare o la mare divorciats i estalvia per marxar algun dia no gaire llunyà. I després quedeu els pocs que viviu a la ciutat. Els que fa gairebé una dècada que dediqueu la nòmina a pagar el lloguer d’una habitació a la capital.
La precarietat de l’espai d’aquests que viviu a Barcelona ha evolucionat proporcionalment al salari. Al principi, vivies en una habitació compartida, on una burra atapeïda de jaquetes apilades en penjadors de plàstic desiguals dividia l’espai. Més tard, vas guanyar intimitat. Fou un cau sense finestres i amb un matalàs que tapava gran part dels nou metres quadrats el què et va permetre tenir una mica d’espai personal. I després, amb els anys, vas accedir a la cúspide de qualitat del pis compartit, amb una habitació de rajoles hidràuliques on hi cap un llit gros, un parell d’armaris i la col·lecció de llibres i pòsters emmarcats que has anat acumulant.
Feliç a la cúspide d’un pis prou teu malgrat ser de tothom qui hi viu, cada cop més net, més endreçat, més acollidor, penses que, tot i que la teoria sembla haver canviat, la pràctica no ho ha fet gaire. Que l’embut hi continua sent i la gran majoria, fins i tot els antics detractors d’aquest model de vida, acaba relliscant fins al coll per entrar a l’ampolla. Aquest embut, però, té un forat. És el forat per on heu caigut els que, atrets per les ofertes professionals del sector artístic-humanístic-comunicatiu, per les possibilitats culturals que ofereix la capital, us heu assentat a la Barcelona de pisos-per-un-ronyó a canvi d’eliminar el compte d’estalvis de l’App del banc.
I tu, que mai t'havies sentit atreta per les aspiracions vitals tradicionals, que ni tan sols coincideixes amb la idea de família nuclear com a forma d’organització social, que escolliries un any de viatge per l’Argentina abans de gastar-te els quartos en pagar l’entrada d’un pis, creus que hi ha certa injustícia en no poder optar a l'opció. En no ser elegible per un futur que segurament no vols, però que vols escollir rebutjar. O no fer-ho.
L’embut
16
1
27.02.2024
En les últimes quatre calçotades des que es va estrenar aquesta temporada de cebes has topat amb quatre converses sobre el preu dels sofàs nous. Més de mil euros, val un sofà! Això sí, és una inversió. A més, quan vas a la botiga el pots personalitzar. Pots escollir-ne el nombre de places, segons com siguin de populars les sessions de cineclub que organitzes; la mida dels reposabraços, segons el nombre de comandaments d’aparells electrònics que hi hagis de recolzar i el tipus de recobriment, de roba o de pell sintètica —tot i que si tries aquesta última segurament ets un malalt que gaudeix d’enganxar-s’hi les cuixes a l’estiu—. “Són diners, però ja que ens hi posem, fem-ho bé”, t’explica l’amiga que s’ha emancipat amb la parella aquest any.
De cop i volta, les converses que solien ser sobre aspiracions professionals o aventures personals........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Rachel Marsden
Donald Low
Bradley Blankenship
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
Michael Kwet
