Ha acabat una setmana de grans titulars sense engrunes d’imprevist. Fins i tot les fotografies que donaven suport als titulars semblaven la traducció gràfica d’un programari pensat per concedir temps pactats de visibilitat a notícies que sovint semblen contraposar-se. I res d’això ajuda a entendre el perquè de tot plegat al taujà que, a ulls clucs, accepta la grana del programari com a “coincidència”, obtenint així tan sols un fragment distorsionat i confús de la realitat.

Encara tenim ben fresc a la memòria com dilluns corria de gabinet de premsa a redaccions una foto de la qual eren protagonistes el president Carles Puigdemont i el secretari d’Organització del PSOE, Santos Cerdán. Fos quin fos l’enfocament de la càmera, res podia amagar que el president Puigdemont havia guanyat, contra la majoria dels pronòstics de propis i estranys, el torcebraç a la irracionalitat i les incoherències que coven, i és un dir, a l’esquerra de la rosa. La foto es difonia en dos formats: en un es prioritzava la imatge del president sota l’emblema d’un U d’Octubre gloriós, amb l’urna triomfant alçada per desenes de mans. Semblava explicar d’on li venia sentit i autoritat al president exiliat. En el format difós per l’aparell del PSOE i mitjans afins, el centre de l’objectiu era per a Santos Cerdán. Al seu darrere sols hi havia una pantalla blanca. Sense res escrit ni esbossat. Sols aquell blanc de transició que pot tenyir-se d’acord històric, reblant les victòries de l’exili.

La carrincloneria del “casament” a la Disney de la infanta amb un llibre de contes i comptabilitats ultramuntanes no compensava el temor que la pantalla blanca algun dia pogués explicar històries que trasbalsessin la resclosida sagristia borbònica. Mentrestant, en el pati dels dinosaures, Felipe González i José María Aznar seguien fent de palafreners d’un cavaller que mai va demostrar ser-ho.

Elionor i les seves preteses ardideses de matriu patriarcal quedaven molt per sota de la veritat, senzillesa i sororitat d’una Aitana Bonmatí que recollia trofeus daurats mentre exigia igualtats reals, salarials i socials. Una Aitana que conqueria visibilitat per a les dones de classe baixa i nació oprimida, que són o seran, com ella, tres voltes rebels. Comparin fotografies i estaran d’acord que no hi ha color.

I ja ara, diguin quina imatge prefereixen que es vagi perfilant en la pantalla blanca de dol que ha sigut durant tant de temps un àlibi creador de temences. Vegin si la fotografia de l’urna enaltida s’adiu més amb un canvi que es vol històric que l’empremta de la glassa borbònica de sucre i clara d’ou que recobreix sabres d’acer.

Catalunya no té rei, i ens cal tornar a ser els autors del nostre present, diguin el que diguin els caducats poders judicials. Perquè el nostre quadre, i tots els que el seguiran, respira autodeterminació i llibertat.

Com en aquell U d’Octubre d’urnes resplendents on tots fèiem equip, sense rendir-nos.