La cultura, a casa nostra, té una complicada relació amb la ciència, com si els avenços en medicina, biologia, física o matemàtiques no foren cultura. Tradicionalment, literats i artistes han viscut d’esquena a les ciències, tot i que després els seus coneixements són una base fonamental per enriquir les seues obres.

Les administracions semblen haver caigut en aquest parany i aquest 2024 han perdut l’oportunitat de commemorar, amb tota l’energia que es mereix, el treball i la personalitat d'Oriol de Bolòs, un dels més importants botànics del segle XX, que va nàixer fa cent anys (el 16 de març de 1924) i en fa disset que va morir (22 de març de 2007). De Bolòs va ser el Joan Coromines de la botànica, coautor amb Josep Vigo de la monumental Flora dels Països Catalans (Editorial Barcino, 1984), que el 1997 condensarien per Pòrtic en la Flora Manual dels Països Catalans. Si l’autor del Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana va recórrer el territori de dalt abaix parlant amb pagesos, pastors i pescadors, De Bolòs ho va fer mirant a terra i estudiant totes les plantes vasculars que hi trobava alhora que les classificava i descrivia. Si Alcover i Moll van recollir les diverses formes de dir en cada poble comarca de Catalunya, el País València i les Illes, De Bolòs i Vigo van descriure la complexa capa vegetal que, en un territori de dimensions modestes, aplega ecosistemes molt diversos. El 2002 el vaig poder entrevistar per a EL TEMPS i explicava que, en distàncies molt curtes, «tenim vegetació semblant a la de Suïssa i el Magrib».

Oriol de Bolòs procedia d’una llarga nissaga de farmacèutics d’Olot que havien jugat amb herbes i fórmules magistrals durant cinc segles fins que el seu pare va compaginar aquesta feina amb un profund interès per la botànica. Oriol de Bolòs es va concentrar en l’estudi de les plantes mentres que una altra branca de la família continuava amb el despatx de farmàcia, que encara els dona presència a la Rambla Catalunya de Barcelona.

La feina realitzada per Oriol de Bolòs posteriorment va ser ingent i d’ella se n’ha beneficiat tota una generació de científics, no només botànics, per poder entendre la riquesa de la nostra biodiversitat però també l’avenç del canvi climàtic.

Quan el 2002 se li preguntava què ens permetia ser un país amb tantes espècies diferents li ho atribuïa al clima però advertia: «Ara està alterat i es torna més aviat desfavorable. No sé com anirà». Fa 22 anys que els savis alertaven i tornaven a insistir sobre la realitat del canvi climàtic i encara hi havia gent que no s’ho creia: Ara els mateixos escèptics que arrufaven les celles davant de les dessaladores reclamen transvasaments.

Tot i que s’estan preparant actes de record al botànic d’Olot les administracions s’hi haurien d’implicar amb més decisió. Cal reivindicar la ciència com una part de la cultura perquè els científics aporten tants estris de coneixement a l’ésser humà com els literats o els pintors. I els pintors i escriptors beuen dels avenços científics -ja no diguem dels tecnològics- en la seua feina creativa (O no van influir la teoria de la relativitat i els avenços en genètica sobre la la literatura del segle XX?). Segur que tots en tenim la culpa -també els mitjans de comunicació i els periodistes- però el cas és que l’Any Joan Oró (2023) ha tingut menys ressò que l’Any Vallverdú el mateix any.

Són només dos exemples. Significatius.