He tornar a pensar en la Gran Fam de la Xina en veure El problema de los tres cuerpos, una sèrie de Netflix que no hauria de passar inadvertida perquè barreja, com poques, ciència, història i ciència-ficció amb ritme, intel·ligència i llibertat creativa. Algú l’ha criticada perquè la sèrie acaba donant-li més protagonisme a la fantasia que a la història i s’endú l’acció de la Xina -on la situaven les novel·les originals de Liu Cixin- a Regne Unit. Sí, la sèrie és bona però també és americana i comercial. No és tan estrany.
L’important és que aquests canvis, en el fons, no afecten allò que es revelarà com el motor de l’acció, l’espurna que encén el foc de la trama (als llibres i a la pel·lícula): als primers capítols queda clar quina és la causa de tot: l’anomenada «revolució cultural» xinesa -amb les seues purgues contra intel·lectuals i científics-, un trist despropòsit que va succeir l’anterior desficaci del «gran salt endavant».
A El problema de los tres cuerpos, la protagonista és filla d’un prestigiós físic i veu com son pare mor assassinat a mans dels cadells del Partit, quan una jove comunista d’uniforme perd els estreps mentre l’obliga a renunciar a la teoria de la Relativitat d’Einstein.
Poc després, en un parell d’escenes, la sèrie resumeix els efectes de les polítiques agràries i forestals lligades al gran projecte inicial de Mao Zedong (el «Gran Salt Endavant»): La filla del científic assassinat, també física teòrica, és destinada a treballar en una tala indiscriminada d’arbres i, poc després, a una emissora estatal propera, dotada d’una gran antena. La primera demostració de poder del seu nou cap, l’encarregat de la torre de comunicacions, és l’emissió d’una freqüència que atreu i mata instantàniament milers d’ocells.
Durant la dècada dels cinquanta, l’invent de Mao i el seu gabinet per obtindre més producció dels camps col·lectivitzats havia estat acabar amb «les quatre pestes»: els mosquits, les mosques, les rates i els pardals. El llistat de bestieses que es van tirar endavant per aconseguir radicar aquestes «plagues» encara està poc estudiat. Però l’obsessió per matar els pardals es va convertir en epidèmia. Hi ha fotografies de carros amb centenars d’ocells morts penjats de fils. Els camps es van tornar silenciosos, del matí a la nit. Ni un cant en tota l’estepa. Excepte el de les cigales, que poc a poc va anar creixent. Com tots els insectes. Com les llagostes.
Sense pardals, una plaga ben real va caure sobre els camps de la Xina i, en comptes de les millors collites, els pagesos van veure com el cereal que podien aprofitar era cada dia més escàs. Això va produir el que es va anomenar la Gran Fam de la Xina, entre el 1957 i el 1961, amb efectes veritablement desastrosos.
Les idees estrambòtiques no són exclusives del comunisme. Als Estats Units havia passat una cosa semblant uns anys abans, també per la cobdícia sense fre de les grans corporacions. No hi va haver matances indiscriminades d’ocells, però l’avarícia per produir més i més va estressar els camps del mig oest dels EUA i va provocar terribles tempestes de pols i l’emigració de milers de persones. És l’odissea que John Steinbeck relatava a El raïm de la ira i al reportatge Los vagabundos de la cosecha.
Però tornem a la Xina. Si deia al començament que l’espurna que encén tota la trama d’El problema de los tres cuerpos és fruit de la política de Mao Zedong era perquè aquell menyspreu per la ciència i la natura és el que deixa la protagonista de la sèrie decebuda, vulnerable i venjativa, sense ni un gram de fe en la humanitat (i això provoca un conflicte de dimensions siderals, literalment).
Si hem de pensar una altra vegada en la Gran Fam i les Quatre Pestes, és per la victòria, al Tribunal d’Estrasburg, d’un grup de velletes suïsses contra la inoperant política suïssa en matèria de canvi climàtic. Durant les últimes dècades, dotzenes de polítics i intel·lectualets de totes bandes negaven l’escalfament global (i inventaven teories tan poc científiques com les Quatre Pestes). La notícia de les grans dones grans de Suïssa és un bon motiu per conservar uns grams de fe en la humanitat.
Les velletes suïsses i les quatre pestes de la Xina de Mao
10
10
11.04.2024
He tornar a pensar en la Gran Fam de la Xina en veure El problema de los tres cuerpos, una sèrie de Netflix que no hauria de passar inadvertida perquè barreja, com poques, ciència, història i ciència-ficció amb ritme, intel·ligència i llibertat creativa. Algú l’ha criticada perquè la sèrie acaba donant-li més protagonisme a la fantasia que a la història i s’endú l’acció de la Xina -on la situaven les novel·les originals de Liu Cixin- a Regne Unit. Sí, la sèrie és bona però també és americana i comercial. No és tan estrany.
L’important és que aquests canvis, en el fons, no afecten allò que es revelarà com el motor de l’acció, l’espurna que encén el foc de la trama (als llibres i a la pel·lícula): als primers capítols queda clar quina és la causa de tot: l’anomenada «revolució cultural» xinesa -amb les seues purgues contra intel·lectuals i científics-, un trist despropòsit que va succeir l’anterior desficaci del «gran salt endavant».
A El problema de los tres cuerpos, la protagonista és filla d’un........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
