Fa una setmana aproximadament que s'ha estrenat a Netflix una sèrie rodada íntegrament a Barcelona, Mano de hierro: una trama que barreja nissagues familiars delictives, la transformació urbanística de Barcelona i que aprofita, com cap pel·lícula fins ara, les extraordinàries possibilitats escèniques del port de Barcelona, el cementiri de Montjuïc i, en menor mesura, la Barceloneta. Bravo.

La sèrie, dirigida pel català Lluís Quílez, juga amb una sèrie de llicències que el cinema de Hollywood ha explotat a bastament durant l'últim segle, llicències que demanen un visionat obert a l'espectador. I és legítim.

És legítim reinventar l'espai real -allargassar-lo o comprimir-lo- com passa amb la persecució rodada al cementiri de Montjuïc i a la carretera de baixada d'aquesta muntanya. Hem vist cent vegades més distorsionat l'espai al films nordamericans i ni ens ha estranyat ni ens ha preocupat -si és que n'hem estat conscients.

És legítim situar al port de Barcelona una trama criminal complexa que sembla contaminar tot el Port i part del veïnat. També ho hem vist en mil pel·lícules i sèries americanes i tots hem estat capaços de racionalitzar que només era una ficció (qui no haja fet, s'haurà cuidat molt d'anar a uns Estats Units que tinguen més Ments criminals que ciutadans equilibrats).

És molt legítim denunciar que la Barcelona dels noranta no era la patena d'esperit olímpic i bona voluntat que alguns relats ens volen fer creure. Can Tunis existia.

Però es fa molt estrany per a nosaltres veure una sèrie sobre Barcelona i que l'únic català que s'escolte siga la megafonia interna d'un centre d'atenció primària. L'únic en tota la sèrie. I és més trist encara perquè al repartiment hi ha Sergi López, Eduard Fernández i Enric Auquer. Ni ells podien tenir ni una frase en català?

És una opció que a nou o deu milions de persones, de potencials espectadors, ens provoca estranyesa i, per tant, resta credibilitat a la sèrie. I ni tan sols és una llicència que el cinema de Hollywood es prengui a la lleugera ara mateixa: les ètnies originàries americanes tenen la seua llengua, la conserven i això es veu reflectit en els films més recents. Els catalanoparlants, no.

Algú dirà que també hi ha sèries catalanes on tothom absolutament parla català.

Sí, i la gran majoria de castellanoparlants ja les veu doblades íntegrament al castellà (fora de Catalunya moltes vegades ni tan sols tenen una altra opció). No es podia doblar aquesta?

I sí: la sèrie Cites, per exemple, era íntegrament en català i ha fet l'última temporada bilingüe. Per fer-lo més realista, deien.

Sempre que ha de guanyar el realisme, ha de perdre espais el català? O el realisme és una excusa per estalviar-se una realitat incòmoda?

En literatura, si no anem alerta, comença a passar el mateix. Recordem que Andrea Genovart incorporava el castellà a raig en Consum preferent, la novel·la guanyadora del Premi Llibres Anagrama de 2023.

Per realisme?

Quant de català hi ha a les novel·les realistes en castellà que passen íntegrament a Barcelona?