Zoo, pràcticament, no va compartir temps amb Obrint Pas (l’any que ix Tempestes venen del sud, el 2014, és l’any que Obrint Pas es retira) i els grans Aspencat es retiren el 2017 (cosa que suma només tres anys de convivència amb Zoo). Però és que l’època daurada d’Obrint Pas comença al final de Munlogs. I en els anys 2000, és cert, se consolida una triada de grans grups amb Aspencat i La gossa sorda. Però el coixí de grups menors que els envoltava era molt prim i inestable.
Deia Gabriel Ferrater que la poesia pot ser el cim d’una cultura però que les muntanyes no se sostenen sobre el seu cim. En aquells anys 2000 el cim de la muntanya de la música en valencià (Obrint Pas i Aspencat) s’alçava sobre un penya-segat molt vulnerable i això la feia trontollar com un pilar de nou sense folre ni manilles ni pinya. Ni que sumares velles glòries com Al Tall o Miquel Gil, cantautors resistents de diferents generacions com Joan Amèric i Feliu Ventura, i solistes lluminosos com Òscar Briz, el castell no deixava de ser inestable.
Avui dia el llistat de grups és molt més ampli i molt més divers. Si un gènere perd seguidors, un altre recollirà el guant. Es pot debatre sobre la qualitat dels grups si es vol qüestionar la solidesa de l’actual muntanya però els gustos són sempre subjectius i la quantitat és objectivament més gran que en èpoques passades.
En segon lloc, els grups valencians no han estat mai sols. Formen part d’un moviment més gran de músiques en català que no està prou cohesionat ni ben estructurat però que projecta les seues veus més enllà de fronteres autonòmiques. Molts grups valencians han aconseguit un mínim coixí de concerts a Catalunya i, en menor mesura, a les Balears; sempre han tingut tanta o més difusió en mitjans del Principat que en mitjans valencians, i una bona part de la muntanya actual de grups també ha trobat al nord del Sénia la discogràfica més propera als seus interessos (Propaganda pel Fet, per exemple, té una bona nòmina de valencians, des d’Auxili a Jazzwoman).
Segur que el mercat català podria ser encara més sensible i receptor però també el mercat valencià té zones vedades als músics del nord -a banda de sofrir els atacs d’una esquizofrènia política tan imprevisible, que qualsevol dia nomena un torero conseller de cultura.
El tercer argument esperançador és que la desaparició de grups tan significatius com Zoo no és mai total. Obrint Pas ha sobreviscut, en certa manera, a través de Xavi Sarrià. Fins ara. Zoo es va formar amb restes dels naufragis d’Orxata Sound System i La Gossa Sorda i, de la mateixa manera, el futur veurà créixer noves branques de les soques tallades de Smoking Souls, El diluvi o Zoo (Rawpublikpodria ser el primer brot). Per acabar-ho d’adobar no es pot descartar que el grup torne d’ací uns anys -de manera estable o temporal- com han acabat fent Sopa de Cabra o Antònia Font, que també havien dit adeus «definitius».
El que és segur és que els membres de Zoo no s’allunyaran. Al cap i a la fi, Panxo i companyia s’han mostrat combatius des del primer dia i ja ho alertaven a la primera cançó del seu primer disc: «Que morir és no viure lluitant!». Si no lluiten com a Zoo perquè al cim de la muntanya s’està molt sol i hi fa molt fred, ho faran -com vullguen i amb el nom que desitgen- des de la base de la muntanya. Per desgràcia, motius per lluitar no els en faltaran.
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Rachel Marsden
Donald Low
Bradley Blankenship
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
Michael Kwet
visit website
