Una coneguda plataforma de televisió ha tingut la pensada de dedicar durant unes quantes setmanes un dels seus canals temàtics, en concret el de les pel·lícules de terror, a reproduir tots els films d’un personatge mític en el món de l’espionatge literari: James Bond, agent 007 al servei de sa majestat. L’agent secret creat per Ian Fleming i catapultat a la fama gràcies al cinema i a un grapat d’actors que el van interpretar se’ns presenta en ple segle XXI amb més defectes que no pas virtuts quan es tracta d’abanderar determinades actituds que trenta o quaranta anys enrere ni es discutien i que avui en dia són inadmissibles. La més evident, la relació amb les dones. Amb un parell de sessions protagonitzades per Sean Connery o Roger Moore n’he tingut prou per comprovar com de normalitzada era la violència de gènere quan el fil narratiu de la història “obligava” a deixar ben clara la superioritat de Bond. Engaltar un parell de bufetades a la protagonista femenina en qüestió perquè entrés en raó no tan sols era justificat, sinó que habitualment era el preludi perquè la noia en qüestió caigués rendida en els braços del mascle amb llicència per matar. O això o perquè en realitat es tractava de la dolenta de la pel·lícula i es mereixia això i més per haver enganyat l’heroi amb les seves pèrfides estratagemes. Allò que deien que l’amor fa mal, a les pel·lícules de l’agent secret es complia fil per randa. I és que si quedava clar que James Bond sempre havia de sortir-se’n de les pitjors experiències, el tòpic es mantenia quan es tractava de dibuixar les diferents parelles femenines. Normalment es complien tres patrons: la noia bona que moria en els seus braços assassinada pel malvat de torn, la dolenta que el traïa després d’una nit de passió i que tenia un final aterridor i la que l’acompanya fins al final de l’aventura per acabar en una escena de llit. I és que ja ho deia M, la directora de l’M16, interpretada per Judi Dench: “Bond és un dinosaure sexista i misogin, una relíquia de la guerra freda.” Totalment d’acord.