Pilar Rahola
En primera lectura, es poden fer tres enunciats força inapel·lables: un, que Galícia ha indultat Feijóo; dos, que Galícia ha deixat tocat Sánchez i enfonsat el duet Sumar-Podem; i tres, que el gran canvi de Galícia no era l’alternança PP-PSOE, sinó el notable creixement del nacionalisme gallec. A partir d’aquí, les interpretacions de l’èxit o fracàs són tan diverses com variats són els interessos de cadascú.
Per exemple, era previsible que la proxy de la lideressa Ayuso, la incendiària Cuca Gamarra, fes una interpretació FAES dels resultats gallecs, barrejant-hi l’amnistia, Puigdemont i la salvació d’Espanya, però aquesta lectura semblaria més pròpia del cervell reptilià que no pas d’una anàlisi en profunditat. Primer, cal recordar que Feijóo va fer un subtil canvi de relat abans de les eleccions, que incloïa des de la desmadrilenyització de la campanya fins a reconèixer contactes amb Junts o posar la paraula indult a la seva agenda. I, de fet, tota la mateixa campanya del candidat Alfonso Rueda va ser un ingent esforç d’impedir la contaminació de Madrid en la lògica gallega. Si algú no ha guanyat a Galícia ha estat, justament, l’aznarisme rampant de la capital, convertit en un autèntic elefant a l’habitació gallega. Per molt que s’esgargamelli Gamarra i companyia, aquestes eleccions les ha guanyat Feijóo sense l’ayusisme, i aquesta és una dada molt important.
El cas de Podem/Sumar no presenta tanta varietat interpretativa perquè és inapel·lable, des de qualsevol punt de vista, que la bufetada ha estat imponent, tant per Sumar, que ha caigut en la irrellevància, com per Podem, que s’ha desintegrat. Aquí les causes són múltiples, des de la baralla fratricida de l’esquerra fins a l’augment d’una esquerra genuïnament gallega com el BNG, que ha tornat a activar el nacionalisme gallec. Aquest és l’autèntic canvi de paradigma a Galícia que, pel camí, també ha deixat tocat el PSOE.
Però el gran tema de les gallegues és el resultat catastròfic dels socialistes i la lectura interessada d’un pretès plesbicit contra l’amnistia. Tots els contraris a la llei, des de l’extrema dreta (totalment escombrada a Galícia) fins a l’aznarisme irredempt, s’apunten a aquesta tesi amb desaforada passió, malgrat que els indicadors no van en aquesta direcció. Ans al contrari, no sembla que Sánchez hagi perdut a causa de l’amnistia, qüestió que pràcticament no ha existit, ni ha interessat en la campanya, sinó per les pròpies febleses dels socialistes gallecs, que no tenien ni relat propi, ni consistència. Sumat a la mossegada de votants que li ha fet el BNG, que és l’autèntic artífex de la davallada socialista, i a la pròpia feblesa del lideratge de Sánchez, la davallada era previsible. El PSOE ha perdut a Galícia, però no per la fal·làcia d’un vot gallec contra l’amnistia (afirmar-ho és un exercici considerable de demagògia), sinó per les pròpies misèries.
De fet, els resultats de les gallegues haurien de tenir l’efecte contrari: reforçar la llei d’amnistia. A Pedro Sánchez no li queda cap altra opció que mantenir el govern i convertir-lo en un palau d’hivern on reforçar les posicions. Però per poder fer aquest procés necessita estabilitzar el seu govern, i això passa, inevitablement, perquè l’acord de l’amnistia sigui complet. És a dir, sense restriccions, cosa que vol dir incloure tots els presumptes delictes, siguin de la naturalesa que siguin. Al capdavall, aquesta és la funció d’una amnistia: deixar el paper en blanc. Si no ho fa, la possibilitat de consolidar l’acord amb Junts és molt improbable, la inestabilitat del Govern està garantida, i els problemes que té el PSOE no poden fer res més que créixer.
A aquestes alçades, què podria perdre Sánchez? La campanya en la seva contra ja se l’ha menjada, i el desgast electoral a causa de l’amnistia, ja s’hauria produït (si fos certa la fal·làcia), i queda temps per a les següents eleccions. Ara seria hora de mostrar lideratge i acordar una amnistia completa, que no deixi ningú fora. Si ho fa, reforçarà el seu govern i el seu poder . Si no ho fa, quedarà a la intempèrie, i les febleses que ja demostra el devoraran. No té opcions: o una amnistia de veritat, o un govern de fireta.
Postgallegues i l’amnistia
5
0
20.02.2024
Pilar Rahola
En primera lectura, es poden fer tres enunciats força inapel·lables: un, que Galícia ha indultat Feijóo; dos, que Galícia ha deixat tocat Sánchez i enfonsat el duet Sumar-Podem; i tres, que el gran canvi de Galícia no era l’alternança PP-PSOE, sinó el notable creixement del nacionalisme gallec. A partir d’aquí, les interpretacions de l’èxit o fracàs són tan diverses com variats són els interessos de cadascú.
Per exemple, era previsible que la proxy de la lideressa Ayuso, la incendiària Cuca Gamarra, fes una interpretació FAES dels resultats gallecs, barrejant-hi l’amnistia, Puigdemont i la salvació d’Espanya, però aquesta lectura semblaria més pròpia del cervell reptilià que no pas d’una anàlisi en profunditat. Primer, cal recordar que Feijóo va fer un subtil canvi de relat abans de les eleccions, que incloïa des de la desmadrilenyització de la campanya fins a reconèixer contactes amb Junts o posar la paraula indult a la seva agenda. I, de fet, tota la mateixa campanya del candidat Alfonso Rueda va ser un ingent........
© El Periódico (CAT)
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
