José Luis Roca

Des de l’entorn del president del Govern central, Pedro Sánchez, s’irradia aquests dies una súplica per reclamar empatia amb la difícil situació personal que està travessant. El seu partit l’hi està oferint amb escreix i ni tans sols els més crítics amb ell estan utilitzant aquest moment de flaquesa per saldar comptes pendents. Els seus socis també estan en fase empàtica. Fins i tot Puigdemont, normalment ferit pels tràngols que ha passat, li ha brindat el seu suport.

Aquest és un episodi molt difícil d’analitzar fins que no se’n conegui el desenllaç. Tot el que estem veient o vivint tindrà un sentit completament diferent si dilluns Sánchez dimiteix, si se sotmet a una moció de confiança, si rep una moció de censura del PP o simplement si continua governant com si res i pretén posar fi a tota crítica i a la lliure acció dels jutges que no són estrambòtics.

Empatitzar amb Sánchez, encara que li valorem el mal tràngol personal que està vivint, és un exercici arriscat. Ha sigut i ha volgut aparèixer com un killer. S’ha desprès de la seva mà dreta, de la seva mà esquerra i fins i tot de qui el va fer arribar al càrrec. Al final, a la vida reculls el que sembres. I aquesta reguera de fredor cap a tothom, aquesta capacitat d’oblidar el que deus a qui t’ho ha donat tot, no facilita l’empatia que demanen ara des del seu entorn. Especialment si el personatge l’acaba utilitzant per enfortir-se i perpetuar-se en el poder que sempre aconsegueix pels pèls, gestionant des de les emocions el que racionalment sonava com a impossible. La desinformació, aquesta manera de fer tan veneçolana, la falta d’escrúpols de Manos Limpias (que, per cert, també es persona en el judici de la trama Gürtel) i l’ímpetu de l’oposició conviden a empatitzar amb Sánchez. Però hi ha tantes altres coses que ens en dissuadeixen que ens quedarem en l’exigència de més responsabilitat, entenent que a mitjà termini ens podem haver equivocat en un sentit o en un altre.