Cinc dels 202 municipis del sistema Ter-Llobregat que han entrat en fase 1 d’emergència per sequera són selvatans : Lloret, Tossa, Riudellots, Caldes de Malavella i Blanes. En ells, com en els altres cent noranta set, el consum d’aigua no podrà sobrepassar els 200 litres per habitant i dia. A casa, la darrera factura que ens ha fet arribar Aigües de Blanes S.A, l’empresa gestora del servei d´aigua potable municipal, ens ha generat un cert alleujament. Entre la meva dona i jo, jubilats com estem tots dos, hem gastat les darreres vuit setmanes un promig de 300 litres diaris, o sigui, 150 litres per cap. M’imagino que a llars més “poblades” i ,sobretot, en les que hi viuen treballadors en actiu, jovent i mainada, no sobrepassar aquestes xifres deu resultar més complicat.

A propòsit d’aquesta greu problemàtica que fa mesos afecta tot el país i que es va agreujant dia a dia, mentre no acabin d’arribar pluges abundants, he fet durant la setmana una petita enquesta entre uns quants veïns del poble. Ni la mostra (una trentena de famílies) ni la metodologia són superposables al rigor i la fiabilitat que pugui tenir l’enquesta d’una empresa especialitzada, però, el ventall de respostes rebudes em fa pensar que una part significativa de la ciutadania segueix sense estar prou conscienciada de la magnitud del problema.

En la meitat i escaig de les llars dels «enquestats» s’han endegat mesures de més o menys envergadura i eficàcia : «ens dutxem menys», «estem menys temps dutxant-nos», «aturem el raig de les aixetes quan ens rentem les dents», «hem deixat de regar el jardí i/o els testos o bé ho fem amb menys freqüència», «recollim el primers rajos d’aigua freda de la dutxa en galledes i la reutilitzem per netejar el wàter o regar plantes», «he tancat un parell de radiadors que gotejaven», «posem menys rentadores»... En una tercera part de les cases, però, no han canviat res. Segueixen amb les dinàmiques de sempre. Actuant com si la sequera no existís o com si l’esforç per minimitzar els seus efectes no vagi amb ells. Argumenten que el consum domèstic, comparat amb les fugues i el malbaratament que presenten algunes (moltes?) xarxes de distribució antigues i amb un manteniment deficitari, és irrellevant. Argumenten, també, que els qui des de diferents nivells de l’administració (municipal, supra-municipal o de país) són responsables de la gestió de l’aigua, haurien d’haver actuat amb més antelació, rigor i eficàcia; també comunicar millor el que estan fent, si és que estan fent alguna cosa. Tenen una part de raó, però això no hauria de ser excusa per no afegir-se a les mesures que han (hem) començat a posar en practica molts dels seus veïns.

Certament, un país sense aigua és o acaba esdevenint un país pobre. Un país sense solidaritat, on el campi qui pugui i l’individualisme siguin la norma abans que l’excepció, és o acaba essent un país miserable.