Aquests darrers dies, la meva família ha tingut diferents «experiències» amb senglars. Vivim en una comarca boscosa on, malgrat les noves lleis permeten organitzar batudes sense demanar permisos oficials quan tenen lloc en terrenys privats, no sembla pas que els objectius s’estiguin aconseguint.

La primera de les experiències la vaig tenir anant a Girona per la comarcal C63, fa un parell de setmanes . Entre Lloret i Vidreres em va sorprendre una gran quantitat de cotxes- majoritàriament tot terrenys - aparcats en un llarg tram del voral de la carretera que llinda amb un paratge de bosc frondós . Les gàbies per a gossos, enganxades al seu darrera, suggerien, sens dubte, una batuda de senglars. La seva presencia -la dels vehicles- el lloc i la manera com estaven aparcats em va semblar prou anàrquica i erràtica. No tant perquè suposessin un perill directe pel trànsit, però sí un d’indirecte, donat «l’efecte tafaner» que propiciaven, i encara més en la zona amb més revolts d’una via amb alta sinistralitat. A més de les batudes, potser caldria regular, també en alguns casos, l’aparcament dels vehicles que hi participen.

L’altra trobada, aquesta ja directament amb animals, la va tenir un fill meu en un carrer proper al que visc, un vespre de la setmana passada. Un trio de porcells joves es dedicava a rebentar escombraries per agenciar-se un bon sopar! La imatge, tot i que coneguda i recurrent en molts municipis selvatans, no deixa de sorprendre a qui se la troba. A Blanes, fa pensar que no sempre són les gavines (una altra plaga de creixement exponencial) les responsables de l’escampall de porqueria i deixalles que generen- amb més freqüència del que seria desitjable -després de rebentar les bosses.

La millor experiència amb senglars d’aquests dies la vaig tenir, però, a una comarca veïna: al Gironès. Al Teatre de Salt, dins el marc de Temporada Alta, l’actor Joan Carreras va oferir dos passes (s´havien exhaurit les entrades per la única funció programada inicialment) del seu extraordinari monòleg Historia d´un senglar. Un muntatge que fa tres anys que volta i que tot i que darrerament havia fet una nova temporada a Barcelona, encara no havia vist. Quina gran dramatúrgia i direcció la de Gabriel Calderón! Quina meravella la interpretació d’en Joan Carreras! Quin gaudi i quina lliçó de teatre! Una «funció» d’aquelles que haurien de ser de visió obligatòria per tots els qui fan, fem o s’estan formant per fer-ne! Un encert més dels responsables de Temporada Alta que, re-programant-la, van fer possible que els despistats com jo, finalment la poguéssim gaudir!

Historia d’un senglar... sense cap mena de dubte la millor de les «topades» que he tingut amb aquests controvertits animalons de la família dels suids aquestes darrers temps! Si encara la descobriu en la programació d’algun teatre o d’algun festival; teatreros i gormands del bon ( excels!) teatre no us la perdeu!