La magistral novel·la de Victor Hugo em porta moltes i diferents imatges al cap. He tingut ocasió de veure-la en la seva versió teatral-musical, en format mini-sèrie i, és clar, de llegir la magnífica traducció al català que en va fer Maria Perpinyà. Aquests darrers dies he pogut gaudir, també, la remarcable posada en escena que La Lírica de Sant Andreu i l´Escola Municipal de Música de Sant Andreu han representat en el seu veterà local del, ara, barri barcelonès. Amb una optimització de recursos i d’esforços admirable, han posat el cartell d’esgotades les localitats per a les nou funcions programades fins a primers de desembre. Qui pensi que un gran musical, de l’exigència del que va composar Claude-Michel Schönberg, només està a l’abast de grans produccions, li diria que s’acosti a Sant Andreu però , repeteixo, ja no trobarà entrades.

Un dels artífex d’aquesta petita-gran proesa amateur (?) és en Jordi Gallart, blanenc i professor de l’esmentada Escola Municipal de Música. Al costat d’Edurne Vila ha fet l’ajudantia d’una orquestra de setze joveníssims músics, dels cantants-solistes i del cor. Entre uns i altres una seixantena d’artistes que han fet cultura i al mateix temps han fet barri. Felicitats!

El text i els espectacles que s’han forjat a partir de la novel·la de Victor Hugo, com deia al començament, porten al meu cap imatges recurrents. Una d’elles la resumeix la paraula catalana amuntegament. Tot i que, penso que la seva homònima castellana «hacinamiento» s’ajusta una mica més a la suma de dos conceptes complementaris : apilonament i condicions precàries. Als Miserables l’amuntegament es fa palès en diversos episodis : al presidi de Toulon on Jean Valjean compleix condemna, a la taberna dels Thenardier, als locals de prostitució de Montreuil als que es veu abocada Fantine, a les barricades de París...

Potser sigui per la recent revisió del musical que, quan aquesta setmana hem vaig acostar al CAP 1 de Blanes a fer unes gestions, el meu magí va començar establir associacions i paral·lelismes. En un reduït espai del soterrani s’amuntegaven -literalment- pacients ( la majoria gent gran) esperant torn per vacunar-se del COVID.

Quan vaig passar per allà, uns quants estaven drets,perquè no hi havia cadires suficients per a tots. El que em va semblar més greu, però, va ser la proximitat física que havien de «suportar» durant l’espera. I tot plegat amb l’augment de risc de contagi que això suposava, en el cas que algú estigués (ja) infectat d’alguna virasi. Perdem la memòria ben aviat! On ha quedat allò de: mascareta (ara ja no obligatòria) i distància?

Els darrers anys les campanyes de vacunació s’havien fet, almenys a Blanes, en mòduls externs habilitats per no col·lapsar uns CAPs que, majoritàriament, han quedat petits i/o estan sobresaturats.

Enguany ha tornat l’amuntegament (hi ha locals municipals a menys de 100 metres infrautilitzats) per això l’altre dia, travessant el reduït espai on «els usuaris» esperaven per vacunar-se, vaig tenir la sensació de que ho feia passant pel mig d’uns entranyables resignats i «miserables» pacients. Lamentable!