Matí del dijous 9 de novembre. Entro al petit Mercat Municipal de Peix, conegut com «El Portal» als voltants del mig dia. Saludo i em saluden les peixateres de les tres parades que queden. Els dic: «avui, sou més venedores que compradors». Una d’elles (les altres assenteixen) em contesta amb un lacònic i desencisat : «Blanes és mort».

Les parades fan goig. La frescor i la varietat d’espècies gairebé atabala a qui hagi d’escollir alguna opció per comprar. Sonsos, molles, rogers, tabancs, morralla, varades, escolans, canades, gambes, escamarlans, rodelles de peix espasa, bastina (escrita) i més... configuren una acolorida simfonia de propostes. Opto per uns quants talls d’escrita pensant com aquest cap de setmana, cuinades amb fesols del ganxet- amb els fills i els nets- ens hi lleparem els dits. Quan surto d’«El Portal», però, les paraules de la peixatera em segueixen donant voltes pel magí . Mentre, capcot, enfilo el Passeig de Dintre on, avui, el mercat de verdures i fruita està més ensopit que mai.

La tarda del mateix dijous vaig al Teatre de Blanes. Hi presenten el documental Blanes, vides arran de mar. Desprès dels parlaments de la realitzadora, del president de la Confraria, dels responsables i la regidora del Departament d’Arxiu i Patrimoni que juntament amb Promoció Ciutadana han impulsat la gravació, els espectadors, que gairebé omplim el teatre, veiem la projecció.

Durant mitja hora d’un acurat i àgil muntatge gaudim de bellíssimes (també dures ) imatges del que significa ser pescador professional. Hi desfilen patrons, mariners (en actiu i jubilats) gestors, peixaters, etc...Tots enamorats del mar, tots enamorats del seu ofici, tots envaïts en les seves declaracions d’una lleugera sensació crepuscular: «si no hi ha relleu deixarem d’assaborir un extraordinari producte, no de quilòmetre zero, sinó de metre zero!» diu el president de la Confraria. I explica, també, com cada vegada es consumeix menys peix i que troba a faltar entre el públic - i entre els consumidors! - el jovent .

Al final, els assistents aplaudim amb ganes. Sortim de la sala amb un exemplar del llibre escrit per cuineres locals La cuina del peix de Blanes que ens han regalat a l’entrada. Com al matí en abandonar «El Portal», m’envaeix ,un altre cop, un sentiment de desassossec i desesperança. Un sentiment que s’accentua quan penso que, en les peixateries d’algunes grans superfícies la gent, potser, estigui fent cua per comprar llobarros, orades, salmons, pagells, bacallans... de piscifactoria. El contrast entre uns productes i els altres no te color. El preu sovint, tampoc. Parlar i analitzar aquest aspecte, però, donaria per un altre article. Reconec que a vegades a mi m’ha costat comprar sardina autòctona a dotze o catorze euros el quilo quan en algun centre comercial, la sardina gallega o «del nord» en costava només sis. Com els dic, però, aquest és un altre tema. Ho apuntava en el documental una valenta i entusiasta marinera blanenca , lamentant-se de que per algunes captures ells reben només 0,50 eu./quilo...un preu que acaba multiplicant-se per cinc i fins hi tot per deu quan arriben als punts de venda.

Blanes és mort ? La pesca de baixura està ferida de mort? Vull creure que no. Però, sens dubte, caldran maniobres de reanimació i cures molt encertades per revifar-les.