Aquesta setmana ha estat intensa en fer classes sobre energia. Divendres de la setmana passada vaig anar a la classe de sisè de primària de l’escola Doctor Robert de Camprodon. Hi vaig cada any i és un moment especial per a mi. El grup de 24 alumnes aquest any era molt atent i participatiu. Com sempre començo a demanar-los quina energia creuen que és la millor i les respostes sempre són les mateixes: la hidràulica, la solar, la eòlica, la biomassa... però sempre els faig caure en aquest parany. La millor energia que hi ha és la que no es necessita, els dic, la negaenergia, paraula que mai cap alumne ha escoltat abans.
Aquest any vaig anar a la classe amb una càmera d’infrarojos per mesurar la temperatura i trobar per on es perd l’energia a la classe. Cal dir que en aquesta escola l’energia s’escapa per la porta del carrer, porta que, com que no tanca sola, queda molt temps oberta quan hi ha entrada i sortida de nens. Amb la pistola vam començar a veure on es perdia calor: pel terra? no, pel sostre? no, per les parets? no. Pels tancaments de fusta? no. Pels vidres? sí. Tota la classe tenia una temperatura de 21ºC i els vidres la tenien de 13ºC. A Camprodon l’escola té vidres simples, no dobles. Increïble! Els vaig fer observar però, que tenien cortines i que les cortines que tapaven les finestres eren un bon aïllant a l’hivern. Llavors em vaig demanar què passa a l’estiu, amb les finestres que miren a la cara sud: les cortines són interiors i el sol entra igualment, escalfant la classe segurament en excés molts dies de maig i juny.
Tot això ens va servir per fer debat sobre quines tecnologies haurien de ser les que en el futur ells haurien de desplegar. Com sempre els vaig dir que, quan fossin grans, ells segurament no tindrien cotxe de propietat perquè per anar d’un lloc a un altre farien servir cotxes autònoms sense conductor, una provocació que sé que expliquen als seus pares quan arriben a casa.
Dijous vaig tenir una entrevista amb una alumna d’Esade que fa el treball de final de grau sobre els problemes administratius que Catalunya té per fer la transició energètica. Estava molt interessada en saber com es modificarien les pautes de consum per disminuir la demanda energètica a Catalunya. Si apliquem les cinc tecnologies disruptores que estan engegant, li vaig dir, l’energia primària de Catalunya passarà de 295 TWh a 120 TWh. Però el problema és que la gent no vol fer el canvi i els polítics no són valents per impulsar-lo per superar la resistència de la societat. Li vaig explicar la meva teoria del benestar marginal que diu que, quan un país ha arribat a un nivell de benestar, no està motivat per fer més esforç ni canvi per adequar la seva vida a noves circumstàncies. No podem comparar la predisposició que tenien els nostres pares als anys 1940 a treballar, a lluitar per millorar la vida, construint moltes vegades les seves pròpies cases amb les seves mans, treballant dissabtes i diumenges, fent 12 hores diàries de feina, o la que teníem els de la nostra generació als anys 1970 quan els grups de joves organitzàvem casals, colònies, campionats esportius, teatre, editàvem revistes, o anàvem de viatge de forma precària. El nostre grup es deia Carrilet i per Setmana Santa fugíem d’excursió perquè aquell ambient no s’aguantava. Encara recordo haver anat a París amb 5.000 pessetes (426 euros avui), pressupost que el meu pare no es va creure mai. O quan vam anar a cala Tavallera en plena tramuntanada, quan vam anar al País Basc dormint a les estacions de tren, quan vam anar a Londres amb autocar durant 24 hores a veure en Quim Corominas que descobria en Francis Bacon. Aquella vida frugal, que necessitava pocs recursos per anar endavant, és avui la meva inspiració.
Serà molt difícil trencar la posició de la societat amb el benestar marginal. Segurament l’única solució passarà per veure perdre part del benestar i reprendre la filosofia que teníem els joves de la nostra generació i els nostres pares i avis. Com que tenia una bona formació econòmica, li vaig explicar l’equació PIB/càpita igual a productivitat total dels factors, més capital/càpita, fent-li veure que l’error és que el creixement de l’economia s’ha fet més sobre endeutament que no pas sobre innovació, exemple que mostra el camí de quin haurà de ser el creixement futur de l’economia.
Divendres passat vaig rebre la visita a la fàbrica de dos grups de primer de batxillerat de l’institut Bosc de la Coma. Apart del concepte de negaenergia, aquí vaig aprofitar per explicar-los una nova paraula per a ells, l’energia embeguda, la que conté cada cosa que fem servir. En el nostre cas, vaig explicar que el paper higiènic necessita 3 kWh per cada quilo de paper i que, independentment que l’energia sigui renovable, es pot modificar el producte per disminuir les necessitats d’energia. Per exemple disminuint el gramatge total del paper, fent els rotlles una mica més estrets, o fent els rotlles més densos perquè el transport sigui més eficient, transport que pot ser en tren. També els vaig explicar que el canvi d’embalatge de plàstic per cartró té una dificultat cultural, com també la té el canvi de paper blanquejat per un de no blanquejat.
Però a aquesta edat aprofito sempre per explicar-los les dificultats d’una empresa per tenir 142 anys d’història, els inicis durant la revolució industrial, les vegades que l’empresa ha estat a punt de tancar i s’ha aixecat de nou. Aquesta resiliència, els vaig dir, és la virtut més important que heu de desenvolupar durant la vostra formació, perquè la vida fa canvis amb molta velocitat i segurament no treballareu del que heu estudiat i haureu d’aprendre coses noves per sobreviure. Jo mateix, els vaig dir, tot i ésser jubilat, continuo la meva formació contínuament per ser útil. I assolir fortalesa resilient demana estar en forma físicament, acceptar-se com un és i procurar tenir un entorn d’amics i família que et respecti i et sentis a gust, que sigui el teu refugi.
Acabo la setmana content d’haver trobat alumnes des d’11 a 21 anys que són capaços d’entendre el que ve i la feina que tindran per resoldre l’atzucac que la nostra generació els traspassem: no només els transferim un clima difícil, sinó que, a més, els deixem sense recursos perquè els hi els hem pispat. Els desitjo molta sort.
Temps de pedagogia
5
0
28.01.2024
Aquesta setmana ha estat intensa en fer classes sobre energia. Divendres de la setmana passada vaig anar a la classe de sisè de primària de l’escola Doctor Robert de Camprodon. Hi vaig cada any i és un moment especial per a mi. El grup de 24 alumnes aquest any era molt atent i participatiu. Com sempre començo a demanar-los quina energia creuen que és la millor i les respostes sempre són les mateixes: la hidràulica, la solar, la eòlica, la biomassa... però sempre els faig caure en aquest parany. La millor energia que hi ha és la que no es necessita, els dic, la negaenergia, paraula que mai cap alumne ha escoltat abans.
Aquest any vaig anar a la classe amb una càmera d’infrarojos per mesurar la temperatura i trobar per on es perd l’energia a la classe. Cal dir que en aquesta escola l’energia s’escapa per la porta del carrer, porta que, com que no tanca sola, queda molt temps oberta quan hi ha entrada i sortida de nens. Amb la pistola vam començar a veure on es perdia calor: pel terra? no, pel sostre? no, per les parets? no. Pels tancaments de fusta? no. Pels vidres? sí. Tota la classe tenia una temperatura de 21ºC i els vidres la tenien de 13ºC. A Camprodon l’escola té vidres simples, no dobles. Increïble! Els vaig fer observar però, que tenien cortines i que les cortines que tapaven les finestres eren un bon aïllant a l’hivern. Llavors em vaig demanar què passa a l’estiu, amb les finestres que miren a la cara sud: les cortines són interiors i el sol entra igualment, escalfant la classe segurament en excés molts dies de maig i juny.
Tot això ens va........
© Diari de Girona
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
