Les festes de Nadal comporten una aturada en el ritme frenètic de la vida quotidiana una mica especial: és un període que prové d’una celebració cristiana (tot i que la nova moral d’ara la pretén retornar al solstici d’hivern d’abans) i això ha marcat un tarannà de recolliment i solidaritat. També de retrobament, amb la família i amb un mateix. Vist des d’aquesta perspectiva, és una oportunitat per fer una mirada cap al passat i cap al futur, per intentar mirar on som, d’on venim i cap on anem.
Mirar enrere és, a vegades, reconfortant. Recordar les persones que ens han deixat i les coses que vam viure amb elles, avaluar si el nostre camí ha estat encertat, si el que hem fet ha valgut la pena, en definitiva, si el nostre pas per aquest món és positiu, si hem aportat alguna cosa per millorar-lo, és clau per arribar a una acceptació d’un mateix. Practicar l’acceptació és fonamental per al creixement personal i pel benestar emocional. Així, doncs, mirar enrere permet trobar lliçons valuoses, permetent identificar èxits, desafiaments que hem superat i oportunitats d’aprenentatge.
Acceptar és la paraula clau. Quan vaig fer 60 anys vaig dir «ara comença la gestió de la decadència». Mentre es pugui anar fent gestió i resolent els problemes de salut podem anar tirant, admetent la pèrdua de certes funcions, com la memòria, la mobilitat, la vista... Tot això es pot superar. Ara, deu anys més tard, constato que l’acceptació del que som, del nostre pas temporal per la Terra és punyent i que, de fet, no som res. Cal acceptar doncs, la nostra feblesa humana alhora que continuem en la lluita per deixar un món millor.
Aquí és on tot grinyola, perquè mirar cap endavant implica reconèixer que hi ha aspectes que escapen al nostre control i que l’adaptació a les circumstàncies canviants és essencial per a la pau interior i la resiliència, la paraula que no em canso de repetir als joves.
Així, acceptar el passat, amb totes les alegries i decepcions, allibera energia mental per enfocar el present i construir un futur significatiu. Aquesta actitud no implica resignació, sinó més aviat un enfocament realista que ajuda a prendre decisions conscients i la gestió efectiva del canvi.
El món viu en aquests moments una policrisi, una crisi global, que s’accelera dia a dia, veient com, en lloc de resoldre’s conflictes existents, en sorgeixen cada vegada més de nous. He dit sovint que ens trobem en una transició cap a un canvi de model d’economia i de relacions entre els països, però també en un canvi de moral, en un xoc entre el manteniment de la moral que hi havia, i una de nova que la modernitat vol imposar. Tot i que els valors morals que ens uneixen són més profunds del que ens sembla i les divisions polítiques que ens separen ho són menys del que pensem. A mesura que ha anat augmentant la prosperitat i que la pau era cada vegada més duradora (al món occidental), les nostres prioritats han anat canviant. La comoditat material i l’estabilitat sociopolítica van posar en marxa una dinàmica d’alliberament cap a valors emancipadors. Els límits de la comunitat moral es van ampliar cada vegada a més gent, donant noves llibertats i posant en dubte normes històriques. Les societats modernes s’han permès prendre’s una mica més seriosament les preocupacions dels grups marginats i el canvi de moral és el resultat d’un benestar que tothom creia que era permanent. La societat suposava que aquesta folgança ja no disminuiria, però ara veiem que no és que sigui fràgil, sinó que és falsa. El benestar que tenim no és real, l’hem pres a les generacions futures, ens hem permès viure sobre la renda de les seves espatlles.
Per això la mirada sobre el futur és més dura que no pas la del passat. Viure per sobre de les possibilitats reals, modificar els valors morals creient que aquest benestar és infinit, fa que les coses siguin més difícils de resoldre perquè, a part de trobar una solució en les relacions entre països, d’engegar un nou model d’economia frugal que ens faci viure només amb el que tenim, cal també una adaptació de la moral que s’ha anat desplegant en els darrers decennis. I així és com veiem els dubtes per admetre més immigració a Europa i als Estats Units, i com sorgeix amb força la ideologia d’ultradreta que vol salvar part del passat.
Com que m’agrada ser positiu, aquí exposo algunes coses que podem fer per adaptar-nos al nou món:
-Practicar la meditació: ajuda a interioritzar el fet que res és permanent, cosa que facilita el canvi.
-Reconèixer que el canvi és inevitable i desitjable. Acceptar-lo és part natural de la vida i pot ser una oportunitat pel creixement personal.
-Triar ser flexible enfront els canvis: permet adaptar-se amb major facilitat a les noves circumstàncies.
-Evitar resistir-se al canvi: la resistència pot generar frustració, pel que és important tractar de seguir les transicions enlloc d’oposar-se a elles.
-Reflexionar sobre els beneficis del canvi: preguntar-se com ens sentirem i viurem si es resol la situació actual, pot ajudar a connectar amb els possibles beneficis del canvi.
Aquests consells ens poden ajudar a desenvolupar una actitud més oberta i receptiva cap als canvis, fomentant l’acceptació i l’adaptació a la vida. Aprendre a ser resilient hauria de ser la formació més important dels joves, cosa que implica un entrenament físic i mental, capacitat de patiment i esforç, aprenentatge bàsic, tant intel·lectual com manual... conceptes que sospito que ara mateix es troben molt lluny de ser realitat.
He començat dient que aquests dies eren una oportunitat per fer reflexió. Us desitjo que trobeu la pau interior mirant el passat i el futur, aquí i allà. Bon Nadal a tothom.
Nadal i reflexió
11
0
24.12.2023
Les festes de Nadal comporten una aturada en el ritme frenètic de la vida quotidiana una mica especial: és un període que prové d’una celebració cristiana (tot i que la nova moral d’ara la pretén retornar al solstici d’hivern d’abans) i això ha marcat un tarannà de recolliment i solidaritat. També de retrobament, amb la família i amb un mateix. Vist des d’aquesta perspectiva, és una oportunitat per fer una mirada cap al passat i cap al futur, per intentar mirar on som, d’on venim i cap on anem.
Mirar enrere és, a vegades, reconfortant. Recordar les persones que ens han deixat i les coses que vam viure amb elles, avaluar si el nostre camí ha estat encertat, si el que hem fet ha valgut la pena, en definitiva, si el nostre pas per aquest món és positiu, si hem aportat alguna cosa per millorar-lo, és clau per arribar a una acceptació d’un mateix. Practicar l’acceptació és fonamental per al creixement personal i pel benestar emocional. Així, doncs, mirar enrere permet trobar lliçons valuoses, permetent identificar èxits, desafiaments que hem superat i oportunitats d’aprenentatge.
Acceptar és la paraula clau. Quan vaig fer 60 anys vaig dir «ara comença la gestió de la decadència». Mentre es pugui anar fent gestió i resolent els problemes de salut podem anar tirant, admetent la pèrdua de certes funcions, com la memòria, la mobilitat, la vista... Tot això es pot superar. Ara, deu anys més tard, constato........
© Diari de Girona
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
