Parlem sovint de la dificultat que hi ha a Catalunya per desenvolupar la transició energètica, un dels cinc pilars per resoldre la pèrdua futura de benestar. Recordo novament l’equació del benestar: el PIB és igual a la productivitat més el deute. Doncs bé, la productivitat en els últims 40 anys ha estat i continua negativa i, el que és més important, el canvi climàtic la farà més petita. Així, la sequera, la pèrdua de collites, els desastres derivats de tempestes extremes, els incendis, l’augment de temperatura que afecta al treball i demana més energia... són elements que afecten negativament la productivitat. El resultat serà una pèrdua de benestar o haver de viure encara amb més deute, cosa en aquest moment impensable pel nivell que ha aconseguit.
A partir d’aquí és on surt la proposta d’agafar les cinc tecnologies disruptores per compensar la pèrdua de productivitat. Però coneixem la resistència a Catalunya a adoptar el canvi: la societat es bloqueja quan li posen un parc fotovoltaic o eòlic, les companyies de petroli frenen l’entrada de carregadors pels cotxes elèctrics i les elèctriques ho fan amb la generació fotovoltaica.
Tot això m’ha portat a pensar com s’ho va fer Estats Units durant la guerra mundial per canviar l’economia a fi d’estar al servei del país per fabricar armament per guanyar la guerra. Franklin Roosevelt va crear un moviment que es va dir «Arsenal per la democràcia» de forma que va invitar a les grans empreses i als ciutadans a treballar per fabricar material per enviar als fronts de guerra. Va convèncer a General Motors, a Ford i a Chrysler a fabricar camions, tancs, avions, vaixells de guerra... i tot el país es va posar a les ordres d’un únic objectiu d’evitar que el règim nazi i el nipó guanyessin la guerra i acabessin amb la democràcia a bona part del món. L’acció en la societat civil es va basar en la compra de bons de guerra, la donació i una fiscalitat màxima, serveis d’entrenament de defensa civil, la producció de béns de guerra i d’aliments de proximitat, i la difusió sobre els ideals de llibertat i democràcia.
Tot això em ve al cap quan intento trobar la clau per trencar la resistència a la transició energètica. Potser necessitem una patacada forta per fer-nos reaccionar? em dic a mi mateix. Serà la sequera aquesta patacada? Haurem d’arribar al punt que es talli l’arribada d’aigua a casa, o haurem de veure com els nostres hàbitats canvien radicalment, perdent espècies vegetals i animals? Fa dies vaig calcular que, amb la superfície de l’Alta Garrotxa que alimenta l’estany de Banyoles, si la sequera continua al ritme actual, aviat veurem baixar el nivell de l’aigua de l’estany. No ens farà reaccionar això?
Si mirem les accions que l’ACA ha preparat per aguantar la sequera, veiem que són importants, tot i que arriben amb retard per culpa dels seus protocols per aprovar lleis. El problema base és que a Catalunya plovia 12.990 Hm3 anuals i ara plou només 8.600 Hm3. Això fa que els rius portin 2.330 Hm3 enlloc dels 2.620 Hm3 que portaven de mitjana, amb un dèficit de 294 Hm3. Tot i que la demanda d’aigua ha baixat de 1.133 a 1.042 Hm3, la capacitat per ús humà genera un dèficit de demanda de 203 Hm3. La dessalinitzadora del Prat amb una capacitat de 60 Hm3 i la de la Tordera, amb una capacitat de 20 Hm3, són les dues aportacions extres a l’aigua que cau del cel. El nou pla de l’ACA preveu que la planta de la Tordera sigui de 80 Hm3 d’aquí a dos anys i mig i que hi hagi una nova dessalinitzadora al Foix amb 20 Hm3 d’aquí tres anys i mig. La suma total d’aigua generada serà de 160 Hm3. Per resoldre el dèficit fins els 203 Hm3, l’ACA proposa regenerar 120 Hm3 d’aigua depurada en municipis com Valls, Reus, Figueres, Vilanova del Vallès o Sabadell. Però, i què passa en la resta de conques internes on la pèrdua de pluviometria és del 34%? D’on vindrà l’aigua que no entra al llac de Banyoles i altres rius de l’interior?
La meva impressió és que tornem a estar davant una manca de veure les coses en gran, que només es vol resoldre el problema immediat, sense mirar el futur. Mirar endavant voldria dir que hauríem de generar encara 100 Hm3 més d’aigua, cosa que demanaria una potència elèctrica suplementària de 10.800 MW, potència renovable gairebé equivalent a la que s’ha de fer pel 2030. És a dir, l’expectativa és que hem de doblar la previsió de generació d’energia renovable, quan estem completament aturats en aquesta situació. Per això m’he fet la pregunta si serà la sequera la que farà canviar la resistència dels ciutadans i l’acció dels polítics. Si no hi ha energia renovable, no hi ha aigua. Energia i aigua són la mateixa cosa. En aquest context, calen polítics que estiguin disposats a perdre eleccions a l’haver d’executar accions impopulars. En Johan Cruyff un dia va dir que, per més que 100.000 persones a l’estadi diguessin A, el que tocava era fer B. Anna Barnadas, secretària general d’Acció Climàtica, afirma que «nosaltres ens devem a una transició energètica responsable que tingui en compte el territori i, per tant, en aquest sentit, totes les opinions hi han de ser contemplades». En Cruyff l’hauria expulsada de l’equip. Perquè treballar pel bé comú no és equivalent a acontentar a tothom. Això és impossible. El govern no pot actuar de forma assembleària, ha d’actuar sí, de forma responsable, però aplicant les mesures que necessita el país. No fer-ho és caure en la demagògia i en el populisme, que ja sabem on ens porta.
Pensar en gran voldria dir engegar una campanya d’Acció per la Transició Climàtica o Acció per a la Supervivència, contundent, prenent les accions necessàries per fer possible el canvi. Vol dir canviar el pressupost per fer possible noves dessalinitzadores, obligar als ajuntaments a reciclar deixalles al 85% en un termini determinat, treure la potestat als ajuntaments i a urbanisme per bloquejar parcs fotovoltaics i eòlics aprovats per la Ponència de Renovables i actuar sobre la xarxa elèctrica creant les condicions per fer possible la implantació renovable: la xarxa elèctrica és insuficient per absorbir els nous projectes i el primer distribuïdor no està tampoc per la feina, posant traves a tort i a dret, fet pel qual s’ha d’actuar sobre ell.
Cal un sotrac fort per fer entendre que governar no és acontentar tothom. Serà suficient no tenir aigua?
La sequera, el botó del canvi
5
2
26.11.2023
Parlem sovint de la dificultat que hi ha a Catalunya per desenvolupar la transició energètica, un dels cinc pilars per resoldre la pèrdua futura de benestar. Recordo novament l’equació del benestar: el PIB és igual a la productivitat més el deute. Doncs bé, la productivitat en els últims 40 anys ha estat i continua negativa i, el que és més important, el canvi climàtic la farà més petita. Així, la sequera, la pèrdua de collites, els desastres derivats de tempestes extremes, els incendis, l’augment de temperatura que afecta al treball i demana més energia... són elements que afecten negativament la productivitat. El resultat serà una pèrdua de benestar o haver de viure encara amb més deute, cosa en aquest moment impensable pel nivell que ha aconseguit.
A partir d’aquí és on surt la proposta d’agafar les cinc tecnologies disruptores per compensar la pèrdua de productivitat. Però coneixem la resistència a Catalunya a adoptar el canvi: la societat es bloqueja quan li posen un parc fotovoltaic o eòlic, les companyies de petroli frenen l’entrada de carregadors pels cotxes elèctrics i les elèctriques ho fan amb la generació fotovoltaica.
Tot això m’ha portat a pensar com s’ho va fer Estats Units durant la guerra mundial per canviar l’economia a fi d’estar al servei del país per fabricar armament per guanyar la guerra. Franklin Roosevelt va crear un moviment que es va dir «Arsenal per la democràcia» de forma que va invitar a les grans empreses i als ciutadans a treballar per fabricar material per enviar als fronts de guerra. Va convèncer a General Motors, a........
© Diari de Girona
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Ali Fathollah-Nejad
Rami G Khouri
