La setmana passada Jordi Barbeta escrivia un article amb el títol «A Catalunya no s’hi pot fer res». Explicava que a cada iniciativa que sorgeix, sigui social, empresarial, o de qualsevol mena, apareix immediatament una plataforma per rebentar-la i uns partits que s’aprofiten de la circumstància per treure’n rèdit electoral.
Tant d’aquest tema com de la dificultat administrativa per tirar endavant projectes n’he parlat sovint. Però ara, amb l’embolic electoral i polític que tenim, és bo que tornem a reflexionar què és el que ens porta a aquesta manera de fer que ho bloqueja tot.
La història té cicles virtuosos i cicles fatals, que no deixen avançar i, a vegades, fan anar enrere. La meva percepció és que ens trobem en un cicle dolent per múltiples circumstàncies, que es podrien resumir com morir d’èxit.
Catalunya es va haver d’espavilar després de la postguerra gràcies a haver fet la revolució industrial al segle XIX. Els operaris, la manera de fer, i un mínim teixit industrial, van permetre reprendre la indústria, encara que no es podien importar matèries primeres per culpa d’una autarquia suïcida. La indústria va tirar endavant reciclant matèries primeres. Aquesta situació també va ser la clau perquè Fiat triés Barcelona enlloc de cedir a anar a altres llocs d’Espanya, després del fracàs d’Hipano-Suiza a Manzanares o de Ford a Sevilla. En aquella societat hi havia ganes de sortir del pou del desastre de la guerra civil i de la repressió posterior. Aquest potencial per millorar va portar a la gent a treballar com mai, a fer els possibles per donar als seus fills un futur molt millor que el seu. La meva generació som fruit d’aquest esforç dels nostres pares, treballant 6 dies a la setmana durant 12 hores cada dia. La il·lusió de fer una societat millor es va rematar amb l’inici de la democràcia, que va néixer enmig d’una crisi econòmica mundial, fruit dels efectes de la guerra d’Israel amb Líban el 1978. Els fills, nosaltres, començàvem a entrar al món laboral, i aquella il·lusió va ser màxima per construir una societat democràtica, allunyada de la barbàrie dictatorial. Encara que ara sembli que ens vam mamar el dit creient que podíem girar tot el món, aquella il·lusió movia muntanyes i ja sabeu que aquesta il·lusió és el potencial que després es converteix en treball. Així va ser com vam arribar a l’any 1992, havent entrat al Mercat Comú, i amb els Jocs Olímpics i l’Expo de Sevilla.
A partir d’aquí, el cercle virtuós es va espatllar, primer perquè la resta d’Espanya va veure que havíem arribat massa lluny respecte ells. El pacte del Majèstic amb Aznar el 1996 va ser l’últim acord positiu amb Espanya. A partir de l’any 2000 tot va anar de mal en pitjor. Aznar va engegar una venjança d’Espanya que encara dura avui dia.
Però van passar més coses. Catalunya als anys 2000 ja havia arribat a un nivell de benestar acceptable, a un nivell de confort alt, a una àmplia protecció social, i nosaltres, els pares, vam deixar de ser rigorosos amb els fills, donant-los tot el que volien, perdonant-los fer esforços si no els venia de gust, creant el que a Estats Units s’ha anomenat la generació de cotó. Ai del mestre que cridi a un nen, que li posi més deures, que l’estressi per saber la taula de multiplicar... Aquesta societat els anys 2000 havia canviat també de forma política. El relleu de Jordi Pujol va significar la pèrdua del relat dominant a Catalunya. Pujol agafava el cotxe o l’helicòpter cada cap de setmana i es passava els dissabtes i diumenges parlant amb la gent. Com que coneixia bé Europa i s’interessava per la geopolítica, havia confeccionat un relat que tocava de peus a terra i agradava a la gent del país. Em venia a veure a la fàbrica i la primera cosa que em preguntava no era si les coses anaven bé, ni què fabricava: «Vila, quina quantitat exportes?» Ell sabia que la competitivitat era la base del benestar de Catalunya, escoltava pagesos, forners, manyans, gent que no el votàvem, i s’enfrontava a qualsevol en un debat dialèctic. La seva força era la profunditat de les idees, treballades amb la lectura de jove i amb els seus viatges que escombraven la geografia. Diuen que és l’home que coneixia amb major detall els racons de Catalunya.
Acabat el període Pujol no hi ha tornat a haver una convicció amb el discurs comparable a la que ell tenia, i els polítics s’han deixat portar per les enquestes, enlloc d’anar a parlar amb la gent. Aquella desaparició va fragmentar les majories polítiques i va propiciar que els nostres fills de cotó entressin a la política. La CUP va entrar als ajuntaments i va començar a introduir un contrarelat basat en què el capitalisme ho rebenta tot, que cal viure sense treballar gaire, sense tocar el que tenim, que la protecció al ciutadà ha de ser infinita... I aquest discurs va anar penetrant en un sistema de partits que havien deixat de tenir un pal de paller ideològic, que dubtaven sobre si les lleis de mercat eren bones o no, sobre si s’havia d’afavorir la meritocràcia o s’havia de fer costat als que no els donava la gana de treballar, on s’havia de protegir tot el món, s’havia d’obrir la porta a tots els emigrants i donar-los protecció social... perquè els diners surten de sota les pedres i, si no n’hi ha més, és perquè hi ha una persona o grup malvats que ho impedeixen, que no en volen fabricar més. S’ha estès la idea que no cal esforçar-nos i que tenim dret a tot el benestar del món pel sol fet d’existir.
El problema no és que hi hagi una part de la societat que pensa així, el problema és que aquest argument ha contaminat als altres partits: als Comuns, a ERC, al PSC i a una part de Junts. La solució és que els partits que han de governar sàpiguen desacoblar-se d’aquest discurs, entendre que, sense esforç, treball, sense millorar la productivitat, sense frenar el creixement infinit de la població, el benestar va enrere. Però, ai! No trobem el líder capaç d’agafar la bandera d’aquesta manera de veure el món.
La setmana passada la CUP va engegar un procés de reflexió anomenat Procés Garbí. Mira, vaig pensar: el garbí és el pitjor vent de les comarques de Girona, perquè travessa el Montseny i arriba sobreescalfat i sec. Un pescador em va respondre que al mar els pescadors del garbí li diuen el vent de la fam. Mai més ben trobat.
El vent de la fam
5
0
05.11.2023
La setmana passada Jordi Barbeta escrivia un article amb el títol «A Catalunya no s’hi pot fer res». Explicava que a cada iniciativa que sorgeix, sigui social, empresarial, o de qualsevol mena, apareix immediatament una plataforma per rebentar-la i uns partits que s’aprofiten de la circumstància per treure’n rèdit electoral.
Tant d’aquest tema com de la dificultat administrativa per tirar endavant projectes n’he parlat sovint. Però ara, amb l’embolic electoral i polític que tenim, és bo que tornem a reflexionar què és el que ens porta a aquesta manera de fer que ho bloqueja tot.
La història té cicles virtuosos i cicles fatals, que no deixen avançar i, a vegades, fan anar enrere. La meva percepció és que ens trobem en un cicle dolent per múltiples circumstàncies, que es podrien resumir com morir d’èxit.
Catalunya es va haver d’espavilar després de la postguerra gràcies a haver fet la revolució industrial al segle XIX. Els operaris, la manera de fer, i un mínim teixit industrial, van permetre reprendre la indústria, encara que no es podien importar matèries primeres per culpa d’una autarquia suïcida. La indústria va tirar endavant reciclant matèries primeres. Aquesta situació també va ser la clau perquè Fiat triés Barcelona enlloc de cedir a anar a altres llocs d’Espanya, després del fracàs d’Hipano-Suiza a Manzanares o de Ford a Sevilla. En aquella societat hi havia ganes de sortir del pou del desastre de la guerra civil i de la repressió posterior. Aquest potencial per millorar va portar a la gent a treballar com mai, a fer els........
© Diari de Girona
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
