La novel·la La mentida més bonica de Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1972) narra la jornada particular de dos professors d’institut, Marina i Carles, que celebren la seva jubilació, en concret el dia 17 de desembre de 2021, un dia abans de la manifestació en defensa de l’escola catalana.

Són uns arquetips dels desencantats del procés independentista. Es fan creus de la confiança depositada en uns líders que no van estar a l’altura de l’ideal en joc. Són dos éssers empresonats dins una gàbia de records que clausura la frenètica activitat dels darrers deu anys. Burxen la ferida oberta a la recerca d’explicacions per la rebregada soferta. Es treuen les puces del damunt amb elucubracions que serveixen de coartada per deslliurar-se de les responsabilitats d’haver-se bolcat en cos i ànima a la causa de la independència.

Hi ha un paràgraf on la Marina, a tall de descàrrec, confessa: «Ningú s’atreveix a dir que es va mentir de la pitjor manera possible, sabent que les conseqüències podien ser tan greus com les que traven tot el país». I més endavant rebla el clau: «Tot mentida, una mentida bonica, però mentida, al cap i la fi». Ingenuïtat d’un convers? Innocència d’un infant?

Els desenganyats i desencisats de la novel·la no són persones qualsevol, sinó culturalment preparats que no poden adduir ignorància. La seva militància neix de la voluntat de participar en una catarsi col·lectiva que prioritzava la rauxa i menystenia el seny, que buscava l’esclat de continguts reprimits i que anhelava la purificació alliberadora en les manifestacions i els simulacres de referèndums.

L’autor del llibre utilitza els protagonistes com una corretja de transmissió de les frustracions del procés. Però és molt primmirat amb els seus personatges, que són víctimes, en més o menys grau, d’una gran estafa. Pel narrador, són supervivents d’una il·lusió col·lectiva viscuda amb molta intensitat. Ell mateix es considera un damnificat i no amaga les seves vel·leïtats sobiranistes. En una entrevista, el 6 d’octubre de 2022, en un diari digital de la seva corda, declara: «Si jo pogués triar tindria un estat independent. (...) Jo crec que has de tenir dret a l’autodeterminació i exercir-lo d’una manera pacífica, noble, acordada. Això no és possible».

De fet, la narració és una crònica d’allò que podria haver estat i no va ser; d’allò que va passar realment i el que és una ficció novel·lada. Com expressa en Carles al final del relat: «És com el somni, que tampoc no s’acaba, s’ha anat esvaint dins del son, com les coses es dissolen en la nit, que deixen d’existir fins que algú les torna a despertar».

Vet aquí un llibre no apte ni per als irreductibles independentistes ni per als «unionistes» recalcitrants.