Dissabte passat, 4 de novembre, el calendari litúrgic celebrava la festivitat de San Carlos Borromeo. El personatge, fill del comte i aristòcrata milanès Giberto Borromeo, va néixer el 2 d’octubre de 1538. Va estudiar a Milà i a Pavia i es va doctorar en Dret Civil i Canònic. Va ser nomenat cardenal als 21 anys per ser nebot del papa Pius IV, que continuant el nepotisme de l’època, col·locava els seus parents en càrrecs de confiança. Va morir el 3 de novembre de 1584 a Milà. Va ser proclamat beat el 1602 i el van canonitzar l’1 de novembre del 1610 per ser considerat un model de santedat i un exemple de lideratge religiós.

Fins aquí un breu resum de la seva vida. Són una incògnita les raons de l’Església per nomenar-lo patró de la Banca i la Borsa. Alguns exegetes apunten a la relació amb el primer banc espanyol autoritzat per imprimir bitllets. Seria el Banco Nacional de San Carlos, que es va fundar el 2 de juny de 1782 mitjançant una cèdula del rei Carlos III, en base a una proposta del comte de Cabarrús presentat al primer ministre, el comte de Floridablanca.

Bé, sia quin sia l’origen del patró dels banquers, actua com un protector dels beneficis dels accionistes en detriment dels drets dels clients. Potser és demanar massa a l’Església que busqui un altre sant per patronejar la tropa de tecnòcrates que, amb una falsa aurèola d’eficiència i d’eficàcia, ocupen llocs en els consells d’administració de les entitats financeres.

De fet, en dates recents es coneixia que els beneficis escandalosos registrats entre gener i setembre de 2023 pels sis principals bancs espanyols (Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell, Bankinter i Unicaja) han batut un nou rècord en guanyar 19.761 milions durant els nou primers mesos. La xifra suposa un increment d’un 23,6% respecte al mateix període de 2022.

Mentrestant, la gent del carrer continua suportant un tracte presencial amb cita prèvia, el tancament de nombroses sucursals i la desaparició de molts caixers automàtics.

Això sí, la pujada de tipus d’interès amb què el Banc Central Europeu pretén combatre la inflació s’ha traduït en l’augment de les quotes de les hipoteques, més dificultats de les empreses per trobar finançament, i per l’Estat, un increment del cost del deute públic.

Per contra, el petit estalviador contempla com la remuneració dels seus diners continua sota mínims en els dipòsits i comptes corrents. L’excusa dels bancs és que tenen massa liquiditat i, per tant, no necessiten diners. Obliden la seva funció d’intermediaris per dedicar-se a especular.

Cal que amplis sectors de la societat es conscienciïn de la necessitat de canviar un sistema financer al servei de les elits econòmiques i polítiques. Que així sia.