Borís I i la seva amant Florence van pujar a l’escenari del Teatre Comunal d’Andorra la Vella a finals de l’any 2006. Van ser els personatges triats per Ester Nadal i Beth Escudé per a una obra que van definir com el pròleg de l’Escena Nacional d’Andorra, l’ENA, la prova pilot que havia d’establir les bases del funcionament de l’ONCA del teatre. L’objectiu era traslladar a les arts escèniques la fórmula que tenia èxit en l’àmbit musical. Combinar professionals andorrans –n’hi havia i n’hi ha molts en actiu– amb d’altres de fora i aixecar coproduccions que giressin pels escenaris i demostressin el potencial cultural d’Andorra.
Aquell Borís I, rei d’Andorra de Nadal tenia ressons de Shakespeare, de Lady Macbeth, deia l’heterodoxa Nadal, i escenes oníriques amb les bruixes d’Engolasters. Era universal i era local i plantejava preguntes sobre el poder i sobre el país. Va ser un èxit, no només de públic, sinó com a producte cultural, com a motor de reflexió. L’estrena teatral a Andorra, al teatre Tantarantana de Barcelona i una petita gira, van estar acompanyats de xerrades a les escoles, amb Antoni Morell encara ben actiu parlant de la seva novel·la.
Divuit anys des d’aquell pròleg Ester Nadal ha estrenat al Teatre Nacional de Catalunya Andorra, de Max Frisch, una coproducció de l’ENA i el TNC amb molts noms de professionals andorrans a l’equip artístic i al tècnic (fins i tot la veu en off). Nadal ja havia dirigit una lectura dramatitzada d’aquesta obra –ambientada a Suïssa– que parla sobre el rebuig del diferent, de l’enfrontament en nom de la puresa i de la identitat, dels enganys socials i del racisme. I, finalment, ha aconseguit estrenar el muntatge, la gran coproducció.
Durant els divuit anys que separen les dues estrenes hi ha hagut de tot a l’ENA (feu un cop d’ull a les programacions de teatre infantil, familiar, de dansa, de teatre per als nivells escolars, coproduccions més petites...). Hi ha hagut més directors i directores.
Des de fora, no s’intueix una història senzilla. No deu haver estat fàcil combinar creació cultural, política (l’ENA ha estat estigmatitzada perquè s’ha vinculat al ministre que la va crear?), burocràcia, finançament i mercat (una producció teatral extracomunitària té condicions econòmiques gens favorables comparada amb les altres, igual que els llibres andorrans són caríssims de passar per la duana). I tampoc deu haver estat fàcil establir les prioritats de l’ENA: subvencionar el teatre més amateur o coproduir amb professionals, dedicar-se al públic infantil o a l’adult...
Sigui com sigui, l’ENA, una feina de molts equips i molts professionals, ha alçat un teló important i compta no amb una secció juvenil, sinó amb dues, la Jocand, i la JoDansa, que obren moltes finestres i fan entrar aire nou.
Ara només falta que Andorra de Frisch arribi a la Temporada de teatre i les administracions i el públic li col·loquin una catifa vermella ben llarga i ben brillant.