Divendres passat, en aquest mateix espai, Alba Doral parlava del consum cultural (voluntari) dels polítics. Justament aquests dies se celebra l’Assemblea Multilateral de Polítics Dedicats a la Cultura, l’AMPDC. Hi assisteixen consellers, regidors, candidats a les llistes electorals i tota mena de càrrecs polítics amb competències culturals. És una assemblea paritària i multigeneracional, que mira amb atenció tots els ODS, compta amb observadors de la Unesco (perquè a aquests polítics els encanta mencionar-la dues o tres vegades en cada intervenció), amb assessors del Consell d’Europa i està avaluada amb els cèlebres i prestigiosos indicadors AMPDC.

Hi assisteixen candidats del nord a les pròximes eleccions, exhaustos després de dies de malabarismes, relacions surrealistes i corredisses per tancar les llistes i que ara han d’elaborar un paràgraf sobre cultura als programes electorals. També hi van regidors del sud que ara han de complir promeses relacionades amb la cultura. Tots fan un posat molt seriós a les fotos oficials, com quan els toca fer rodes de premsa de cultura. Quan en fan d’esports, per exemple, estan ben relaxats, però a les de cultura volen semblar solemnes i acadèmics i semblen molt tensos.

“Nosaltres per fer cultura” comença a intervenir un dels ponents “ens mudem molt mudats i anem a concert o exposició, com si sortíssim per Cap d’Any”. “Nosaltres preferim organitzar un cicle de conferències ben solemne i el fem presidir l’Anna Maria Turra.” Un altre ponent explica que ells fan teatre de festa major: porten el Peyu o el Quim Masferrer i omplen tot un poliesportiu. “Els nostres padrins ja ho feien amb la Trinca o el Capri. Tothom content”, diu.

Alguns ponents se sorprenen que facin teatre al poliesportiu. Els polítics defensen aquest equipament d’altíssim nivell, excepcional per a l’esport d’elit i per a tots els clubs de la base, per a totes les associacions i federacions, per als professionals i els amateurs, per als estudiants i per a la gent gran, que, a més, hi fa tota mena d’activitats i trobades. Entrenen, competeixen, fan vida esportiva i social. Seria una extravagància tenir un equipament cultural equivalent que permetés la creació i l’assaig de teatre, dansa, música, arts, activitats d’entitats de cultura popular i grups de tota classe, un punt de trobada per fer vida cultural i social, de diversió, cohesionador i motor d’iniciatives i intercanvis, com en tantes petites i mitjanes ciutats del món.

L’Assemblea s’acaba. Els ponents que redacten programa electoral decideixen copiar i enganxar el paràgraf de fa quatre anys, citar la Unesco i ja està. Els altres conclouen que faran un grup d’estudi sobre la possibilitat de pensar a mirar com planificar l’estudi per construir un teatre i, si encara els sobra temps, redactar un llibre blanc dels equipaments culturals.